SIRTE. Bancs de sorra.

Abrets:balsamina.Miramelindos.Impatiens balsamina.





Cada dia quedo sorpresa per la multiplicitat de casualitats que m'arriben a envoltar. Ahir precisament sentia a algú explicar un consell que li havia donat el seu avi, consell que vaig escoltar pacientment, que vaig rumiar profundament i que me'l vaig aplicar rotundament, per totes les coses que em passen, per totes les coses que visc, el consell era el següent: "tu has de ser com aquella espelma, que crema, la cera es va fonent, però sempre queda la flama amb tota la seva força".

Abrandar:Posar en combustió viva (una cosa) provocant-ne l’incendi.





Avui que és nit de foc, i nit de fogueres. Avui que diuen que és la nit més curta de tot l’any, recordem vells i bells temps, quan ens ajaçavem al costat d’una barca, i miràvem les estrelles, quan sentíem de prop el gust de la salabror de la mar, i la nostra vida era una imprecisa incógnita total. No hi havia llums de nit a la platja, eren altres temps. La orquestra tocava la “Bamba” i nosaltres seguint el ritme ens despistàvem i fugíem del brugit de les revetlles , ens perdíem per la sorra fresca i grisa i ens estimàvem a recer de les mirades impròpies. Avui que diuen que dona mala sort o mala estrogança menjar-se la coca sota teulada, referem els rites i sortirem a patis, carrers o terrats, encendrem “falleros”, tirarem petards i xinesos, voltarem fogueres, anirem a trobar les bruixes del carrer de Sant Joan, menjarem un trocet de coca, obrirem una ampolla de cava i brindarem una vegada més per la possible felicitat. Buscarem aquell disc que tant ens agrada de’n Sisa i gaudirem altra vegada del so de la cançó d’aquesta nit màgica i a vegades irreal. Tinguem tots un bon Sant Joan.





Nit de Sant Joan de Jaume Sisa (1981)


La nit de sant Joan és nit d’alegria.
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor mai més moriria.

Les flames del foc la nit tornen dia.
Si arribés l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l’any tant grinyoladissa,
comença a tancar-se, doneu-me xampany.
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de verbena ocells i astres.
I augmenten les virtuts d’herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de sant Joan és nit d’alegria.
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?.
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l’enganyifa.
Cada any per sant Joan ens fa una visita.
-Adorno els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans i faig qu s’odiïn.
Destapa secrets escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
-provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de sant Joan
Liveuereu les banyes, el barret i els guants.(bis)

Quan vol és tant alt com la catedral,
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni ángel ni infant.
Per passar l’esotna pot ser un comediant.
Ës jove i no o és, geniüt i immoral.
Astut i què més?.

Sóc immortal.

Si mireu les flames del foc…….(4 vegades)

Abraçar:Cenyir amb els braços, estrènyer amb els braços.



Ingredients necessaris:

- Un bell record.
- Un gran amor.
- Una immensa admiració
- Una capsa de llumins de fusta amb mixtura marró.
- Un full de color salmó.

Preparació:

- Escrit atravessat amb lletra "Comic Sans n12".
- Es retalla el full just el que calgui per agafar l'escrit.
- Es cargola en tota la seva longitud el full que compté l'escrit i que hem retallat prèviament.
- Es col.loca el canuto resultant dins la capsa de llumins de forma que el full de color salmó abraci tots i cadascun dels llumins.
- Es regala la prenda a la persona estimada.


Resultat:

No tinc por de rès. Sóc foc en flama i terra incendiada. M'abrigo dins meu. Et busco en la cambra. Intento sentir la teva olor i el teu gust. Els teus moviments i els teus ulls. La llum suau de la tarda i la teva boca que m'abraça l'ànima. Voldria atrapar-te en la meva sina. Ploro. Les teves mans, ah, les teves mans que m'agafen, les teves mans que em ressegueixen l'espìnada, les teves mans....Voldria poder-te estimar eternament. Gràcies per la teva tendresa.

Abracadabra:Mot cabalístic escrit com indica la figura adjunta i al qual, portat com amulet, era atribuida la virtut de guarir la febre i altres malalties.




A B R A C A D A B R A
A B R A C A D A B R
A B R A C A D A B
A B R A C A D A
A B R A C A D
A B R A C A
A B R A C
A B R A
A B R
A B
A

Abordar: acostar-se amb la pròpia nau (a una altra nau) fins a tocar-la


En David m'ha regalat el mar sencer i amb ell he entrat en TOT un món. El podeu veure per aquesta petita finestra oberta als oceans del món (http://www.plisson.com). Extàsi, immensitat, pau, alè.......

Abonar: acreditar de bo.


"Me han hecho falta veinte años para descubrir que soy capaz de meditar sobre lo peor adoptando una actitud existencial orientada a la felicidad. Si se quiere escapar de la trampa del resentimiento, hay que desear la felicidad".

Peter Sloterdijk

Em diuen que el temps expira, no sé anglès malgrat tot em sé buscar la vida, sempre hi ha algú disposat a ajudar-nos.
Un mes enrera llegia al sumplement setmanal de la Vanguardia una entrevista amb el filòsof alemany Peter Sloterdijk, d'ell que res en sabia fins aquell dia em va cridar l'atenció un pensament brillantment expressat en paraules. Es quan trobes on sigui, escrit en paraules pensaments propis que mai has pogut expressar, que te n'adones que no estàs del tot sol, que probablement només estàs desubicat en el temps i en l'espai que t'ha tocat viure. Aquest filòsof ens parla de la felicitat. Part de la meva felicitat la dec a la música i a l'art. Encara que no sé anglès, ja ho he dit abans: m'espavilo. En aquesta troballa diària d'elements minúsculs que em dónen felicitat hi trobo les cançons de la Laurie Anderson i entre elles la cançó de Hiawatha



The song of Hiawatha
Thus the Birch Canoe was builded
And the forest's life was in it
All its mystery and magic
All the lightness of the birch-tree
All the toughness of the cedar
And it floated on the river
Like a yellow leaf in autumn

Abombollat: formant bombolla.

Ara que és temps de fer neteja, de remenar armaris,llençar papers, obrir finestres i engegar ventiladors, la calor m'abrusa i busco l'aigua. La clau obra el pany del cadenat, i sense veure ni mirar res ni ningú, la mar ampla i quieta em crida. No m'ho penso dos cops, em poso els taps i les ulleres, les colles riuen a pet d'ones. M'hi llenço de cap i per fi puc escoltar el silenci, només em centra el ritme de les meves braçades , --u,dos,tres,quatre--aire--u,dos,tres,quatre--aire--; les aurades també neden amb mi; aixeco el cap, i trenta metres em separen de la boia , sóc a dos cents metres de la costa, uns nois amb una motora prenen el sol, que estrany, tots sols i no van en pilotes, ens saludem . La boia és groga i la volto, són les sis de la tarda però el sol és encara ben alt.

Busco i trobo, remeno papers i del fons de la llibreta anoto de l'Octubredel 1977 , dues setmanes després de l'atemptat a la revista el Papus uns poemes de León Felipe:


Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto:
que la cuna del hombre la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre...
ha inventado todos los cuentos.
Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos...
y sé todos los cuentos.
No me contéis más cuentos,
que vengo de muy lejos
y sé todos los cuentos.
No me contéis más cuentos.
Contad
y recontadme este sueño.
Romped,
rompedme los espejos.
Deshacedme los estanques,
los lazos,
los anillos,
los cercos,
las redes,
las trampas
y todos los caminos paralelos.
Que no quiero,
que no quiero,
que no quiero,
que no quiero que me arrullen con cuentos,
Que no quiero,
Que no quiero,
Que no quiero,
Que no quiero que me sellen la boca y los ojos con cuentos,
que no quiero,
que no quiero,
que no quiero,
que no quiero que me entierren con cuentos,
que no quiero,
que no quiero,
que no quiero,
que no quiero verme clavado en el tiempo,
que no quiero verme en el agua,
que no quiero verme en la tierra tampoco,
que no quiero, a su ovillo, como un hilo de barba sujeto.
Quiero verme en el viento,
quiero verme en el viento,
quiero verme en el viento,
quiero verme en el viento...
quiero... ¡quiero!... sueño... ¡sueño!
Soy gusano que sueña... y sueño
verme un día volando en el viento.

Abocar:Acostar o ajuntar per les boques ....


Los almendros


"¿Sabe usted - le decía Napoleón a Fontanes- qué es lo que más admiro del mundo?. La importancia de la fuerza para fundar nada. Sólo hay dos potencias en el mundo: la espada y el espíritu. A la larga, la espada es siempre vencida por el espíritu."

Los conquistadores -por lo que se ve-, son, en ocasiones, melancólicos. Algún precio hay que pagar por tanta gloria vana. Pero lo que hace cien años era verdad para la espada, hoy ya no lo es tanto por lo que se refiere al tanque. Los conquistadores han ganado puntos, y el lúgubre silencio de los lugares sin espíritu se ha instalado durante años en una Europa desgarrada. En tiempos de las espantosas guerras de Flandes, los pintores holandeses podían llegar a pintar los gallos de sus corrales. Se ha olvidado asimismo la guerra de los Cien Años y no obstante, las oraciones de los místicos silesios viven aún en algunos corazones. Pero hoy las cosas han cambiado y se moviliza tanto al pintor como al monje: somos solidarios con ese mundo. El espíritu ha perdido esa regia seguridad que los conquistadores sabían reconocerle; hoy, incapaz de dominar a la fuerza, se agota maldiciéndola.

Las personas de buena fe dicen que eso es una desgracia. Nosotros no sabemos si es una desgracia, pero sabemos que es así. La conclusión es que hay que arreglárselas. Y, así, basta con saber lo que queremos. Y lo que queremos es precisamente no inclinarnos nunca ante la espada, no dar nunca la razón a la fuerza que no se pone al servicio del espíritu.

Ciertamente se trata de una tarea que no tiene fin. Pero estamos aquí para proseguirla. No creo tanto en la razón como para apuntarme al progreso ni a ninguna filosofía de la historia. Por lo menos, sí creo que los hombres nunca han dejado de avanzar en la conciencia que han ido adquiriendo de su destino. No nos hemos elevado por encima de nuestra condición, y, sin embargo, la conocemos mejor. Sabemos que vivimos en la contradicción, pero que debemos rechazar la contradicción y hacer cuanto sea necesario para disminuirla. Nuestra tarea de hombres es la de encontrar las escasas fórmulas que puedan apaciguar la angustia infinita de las almas libres. Tenemos que remendar lo que se ha desgarrado, hacer que la justicia sea imaginable en un mundo tan evidentemente injusto, que la felicidad tenga algún sentido para los pueblos envenenados por la desdicha del siglo. Naturalmente, es una tarea sobrehumana. Pero se llama sobrehumanas a las tareas que los hombres tardan mucho tiempo en llevar a cabo: eso es todo.

Sepamos, pues, lo que queremos; permanezcamos firmes en el espíritu aún cuando la fuerza, para seducirnos, tome la forma de una idea o del bienestar. Lo más importante es no perder la esperanza. No hagamos demasiado caso a los que anuncian el fin del mundo. Las civilizaciones no mueren con tanta facilidad, y, aún suponiendo que este mundo tuviera que derrumbarse, lo haría después de otros. Es muy cierto que estamos en una época trágica. Pero mucha gente confunde lo trágico con la deseperación. “Lo trágico -decía Lawrence- debería ser una inmensa patada que se le pega a la desdicha”. He aquí un pensamiento sano e inmediatamente aplicable. Hay muchas cosas hoy en día que merecen esa patada.

Cuando vivía en Argel, esperaba siempre pacientemente durante el invierno, porque sabía que en una noche, en una sola noche fría y pura de febrero, los almendros del valle des Consuls se cubrirían de flores blancas. Después me maravillaba al ver cómo esa nieve frágil resistía todas la lluvias y el viento del mar. Sin embargo, todos los años resistía lo suficiente para preparar el fruto.

No es un símbolo. No ganaremos nuestra felicidad a fuerza de símbolos. hace falta algo más serio. Quiero decir tan sólo que, a veces, cuando el peso de la vida se vuelve excesivo en esta Europa todavía colmada de su propia desdicha, me vuelvo hacia esos países retallantes donde quedan aún tantas fuerzas intactas. Los conozco demasiado como para no saber que son la tierra elegida donde la contemplación y el valor pueden equilibrarse. Meditar acerca de su ejemplo me enseña que, si se quiere salvar la inteligencia, es necesario ignorar sus dotes para la queja y exaltar su fuerza y su prestigio. Este mundo está envenenado de desdichas y parece complacerse con ellas. Está entregado por completo a ese mal que Nietzsche llamaba espíritu de torpeza. No le tendamos la mano. Es inútil llorar sobre el espíritu, basta con trabajar por él.

Pero, ¿dónde están las virtudes conquistadoras del espíritu?. El propio Nietzsche las ha enumerado como enemigos mortales del espíritu de torpeza. Según él, son la fuerza del carácter, el gusto, el “mundo”, la felicidad clásica, el duro orgullo, la fría frugalidad del sabio. Tales virtudes son necesarias más que nunca y cada cual puede elegir la que le convenga. Ante la enorme magnitud de la partida en juego, que no se olvide en todo caso la fuerza del carácter. No hablo de ésa a la que en las tribunas electorales acompañan los fruncimientos de cejas y las amenazas. Sino de la que resiste todos los vientos del mar en virtud de la blancura y de la savia. Esa es la que, en el invierno del mundo, preparará el fruto.


Albert Camus, 1940.

Abisme: infern.
Hi ha persones a qui sembla que els persegueixi la desgràcia i la calamitat. No em refereixo a persones que mai he conegut, em refereixo a persones molt properes a mi, de carn i ossos, de mans i alès que alguna vegada he sentit molt a prop meu. En K. és molt lleig físicament, quan dic lleig vull dir molt molt molt lleig, té un rostre d'aquells que si no el coneixes i te'l trobes en un carreró fosc, apretaries a córrer; no ha estat mai presumit ni s'ha preocupat mai pel seu físic, els cabells nets però descuidats i mal tallats, i la boca molt desastrosa, d'aquelles que hauríen necessitat una autèntica ortodòncia; la seva forma de caminar també és arrossegada, la qual cosa encara li comporta més, aquesta mena d'aùrea fantasmagòrica. Intel.ligent, amable, solidari, compromès amb la seva feina i amb les seves idees. Els de la colla a en K. no li coneixíem cap "nòvia", tot d'una, ell i en J. es van tirar dues novies del vallès. Aquestes nòvies les teníen molt amagades i ens va costar molt temps que les integressin dins la nostra coneixença. La G. era la nòvia de'n K. i era molt guapa, una bellesa d'aquelles que es diu angèlica, de pell clara, amb els ulls blaus i el cabell castany. La G. era molt callada, molt aústera en ella mateixa i en el seu comportament i relació amb la gent, era una persona hermètica però a la vegada era dolça, atenta i afable. Aquell estiu havia acabat la carrera. En una nit d'estiu màgica per a mi per les circumstàncies personals de llavors, em van insinuar la tràgica notícia, encara no es podia treure cap conclusió però la situació començava a ser alarmant. La P. em va comunicar que feia quatre dies que la G. havia desaparegut junt amb una companya seva d'Universitat. Em va donar els detalls de com havia anat el que fins llavors se sabia i em va explicar que en K. havia emprès un viatge fins a itàlia per veure si podia trobar alguna pista per poder-les trobar. Al cap d'uns vint dies agònics varem saber que havíen trobat els dos cadavers en un bosc d'un poblet del sud de França. La G. tenia un cop de pedra al cap.

Abellir: Venir de grat, despertar un desig o un apetit, produir una temptació

Cromet de festa, cromet de gesta: el 3d9 amb folre o els ulls esbatanats de la Veci.(*)


No sé quina hora era. Ja feia moltes hores que erem fora de casa. A la plaça: amb calor, amb nervis, amb inquietud, amb il.lusions, fent possible l’impossible. El primer castell, el 2d8 amb folre, ens havia fet patir a tots; sobretot a en Rai, que havia hagut de suportar la força i el pes de tots sobre el seu braç estirat i mal posat. Després, havien vingut el primer, i el segon 5d8 (perquè tots ho sabem, varen ser dos, no pas un). Mentrestant altres colles intentaven el que ja no podríen. La calor aixonava, les cames cansades, els ulls em couïen de tanta claror; llavors varem començar a muntar els formatgets; formatget Rovira, sempre al nostre lloc, les mateixes companyes, Montse, Montsita, Teresa......De seguida vaig veure’m envoltada de verds, tot al meu voltant era de color verd, i no paraven d’arribar; per un moment vaig dubtar si venien a provar el 3d10 a casa nostra....Tothom era al seu lloc, i el tronc anava amunt, amunt, amunt cap el cel. Jo sabia que no havia de mirar, però la confiança era absoluta, la confiança en el tronc, la confiança en la colla,..........allò.......estava clavat; els petits eren dalt, les gralles amb el seu crit esquerdat omplien la plaça, els crits de’n Xevi. De cop, per un instant, els vaig veure allà dalt: els ulls, els ulls, els ulls, aquells ulls, la dona dels ulls a la cara, i els crits de’n Xevi, sempre. Mai podré descriure la força, la intensitat de la mirada esbatanada d’aquells ulls rodons i grans, oberts, oberts al món davant la immensitat de la gesta. Eren els ulls esbatanats de la Veci!!!!!!.




Mair
7 d’octubre 2002.
L’endemà del concurs.

(*)aquest cromet ha estat publicat a la pàgina literaria:
http://www.masfieldpark.blogspot.com/

Abella: Apis mellifica, insecte de l’ordre dels himenòpters, que viu en eixams i produeix mel i cera./Ophrys apifera, orquidàcea autóctona, de fulles ovals o oblongues i label trilobat, el lòbul mitjà replegat per dessota i els laterals triangulars.

Avui podria fer un escrit d’aquells que mai s’acaba, per la identificació total que sento amb les abelles. L’Ester col.lecciona orquídees; les té en el seu fabulós jardí sempre a cara nord, a l’hivern quan no ténen flor el jardiner les retira, i a la primavera quan comencen a esclatar les situa fent un càlid passeig de benvinguda a casa seva; n'hi he arribat a comptar un vintena de testos, testos de més d’un metre d’alçada i mig metre com a mínim d’amplada, si contem la mesura que les flors arriben a tenir estaríem parlant potser d’un metre i mig d’alçada d’orquídees,
--fantàstic tot plegat--; en té de molts colors, el que més abunda és potser un rosa-carbassa-càlid-amb pinzellades de marró; dins casa seva també en té, de més petites però igualment exhuberants. Veient aquest espectacle, vaig anar a un centre de jardineria i li vaig demanar a l’encarregat que volia una orquídea d’exterior per tenir-la a fora al pati en test gran, el noi em va respondre que d’orquídees d’exterior no n’hi havia, que tots aquelles eren d’interior i que ell sabés les orquídees havien d’estar a l’interior perquè sino es morien. Jo em vaig sorprendre molt d’aquesta resposta i com sempre se’m va quedar aquella cara de tonta que se’m queda quan els suposats especialistes d’alguna cosa em demostren la seva total ignorància pel producte o pel tema del que estan parlant. No vaig dir-li res perquè hi ha situacions en la vida que més val no dir res i seguir fent la teva. Precisament en La Vanguardia del dissabte llegia que en el parc natural del Montseny, a la zona del Tagamanent i del Pla de la Calma organitzen excursions guiades per observar i descobrir el món salvatge i natural d’algunes espècies d’orquídees autòctones.

Abducció:Moviment pel qual un membre o un òrgan qualsevol s'allunya del pla medià del cos.

Ara que ja vé l'estiu,
jocs de palla,
així,
les meves fulles somnien,
roses encantades.

Abdicar: Renunciar ( a alguna cosa que hom posseeix).

En el meu record hi habiten persones i paisatges del mar enllà, mars plens de medusses i de vaixells sardiners. Âtoms (persones) i Cosmos (món i gent) que en algun dia em varen acompanyar en els seus paisatges, en les seves músiques, en els seus sons i en els seus ritmes. Per a la Maite, i els "poulakis" de'n Vaguelis, per la Nataixa i la Xantal, pels Nikos i l'Stavros, la Elenikí i la Martula, la Nuku, la Sonso i la Sàlu, el Cisco, l'Agnès i per totes les pells de tambor que tant han fet ballar els meus peus.

Ahir vaig anar d'excursió, i no vaig tornar amb les mans buides, entre altres coses han entrat dins casa meva dues persones, i el seu art....
Només un apunt de "Ta mystika ton braxon " o "Els secrets de les roques" editat per Resistencia,S.L. "http://www.edires.com"




Kleíno ta pátia.(Tanco els ulls)

música: Stathis Kalyviotis/Kristi Stassinopoulou,
lletra: Kristi Stassinopoulou

Kleíno ta pátia
ki i yrammí tou orizonta
paramenei sto Blemma mou
mpleu einai to xróma oneiron edó...
stin autokratoría tou galaziou.

Bgaíno ston ílio
oupanós kai Zálassa
ykaliázoun to sóma mou
Fos einai i alizia ton oneiron edó...
stin autokratoría ton galaziou.


Tanco els ulls
i la línia de l'horitzó
es manté en ma mirada.
Blau és el color dels somnis aquí:
en l'imperi del blau.

Surto al sol.
Cel i mar
abracen el meu cos.
La llum és la realitat dels somnis aquí:
en l'imperi del blau.

Grècia per sempre en el meu cor...........miranda_del_mar@yahoo.es

Abast:Distància a la qual hom pot arribar a tocar o haver alguna cosa.
No m'agrada jugar a trencar l'olla.....
Sempre he viscut a ciutat; de petita, uns parents pagesos ens convidaven a passar el dia a casa seva. De primera m'agradava el contacte amb el camp, amb la terra, descobria paisatges que per a mi s'amagaven més enllà de la riera de Sant Simó, també descobria la llibertat. Agafàvem les bicis i anàvem a resseguir diferents camins de sorra, sempre amb el mar ben a prop nostre. Quan hi anavem per alguna celebració familiar, la cosa ja canviava ; ens veníen a recollir -a la canalla- amb cotxes de cavalls, les tartanes, els hi dèiem; allò sí que era una autèntica diversió, ens pensavem que erem dins una pe.l.lícula del Farwest, encara que les nostres robes fóssin d'allò més endiumenjades, vestits amb punt de niu d'abella, amb crestons i llaçades per tot arreu. Llavors un cop arribats a la cas, i abans o després d'haver berenat els brioxos amb mantega i pernil dolç, començava la meva tortura: curses de tota mena, curses de sacs, curses a peu coix, curse amb cullera i bola, curses amb espelmes, i de traca final "trencar l'olla". De totes aquestes distraccions que un oncle meu muntava per a les criatures, la que pitjor suportava jo era la de trencar l'olla. Mai m'he aturat a pensar fins el dia d'avui, el perquè del meu disgust a l'hora de jugar a aquest joc. Potser per la impotència meva de mai arribar a l'objectiu (trencar l'olla de fang), potser per l'angoixa de jugar a ulls clucs, potser per la inseguretat d'actuar en solitari davant els altres, potser pel ridícul de la situació en ella mateixa. El premi obtingut em sabia a molt poc (llaminadures, xiulets, espantasogres,serpentines, paperets) en comparació a tot el tràngul que havia hagut de passar.
Malauradament, encara avui, després de tants anys i malgrat ser una persona adulta i assenyada, tinc la sensació que hi ha situacions en la meva vida que em recorden massa aquell joc estúpid; ara però i això encara és molt pitjor que quan era nena, la decepció del premi obtingut encara és més gran, ja que sovint em topo amb el buit absolut, el no res, un doll d'aigua gelada i quants bocins de fang sobre la meva testa.

Abàsia: Incapacitat de ben coordinar les accions musculars en la marxa.

Silenciant espais de maragdes
en l'òrbita del globus,
tot fent galàctiques corves
de mil colors armonitzats
amb el cos i la ment.
Dibuixaré amb els ulls
en el punt fixe de la ceguera
un planeta imaginari
guiada pel tacte de la pell,
penjada, potser del balancí del temps.
Portaré un càntir d'aigua,
- fang, fresc, set, moll, gris-
tampoc oblidaré un fil de sol,
- llum, raig, prisma, groc-;
els vessaré en qualsevol contrada
explorant en cada gota un mar inexistent,
iniciaré un bany universal d'elements,
al voltant d'un illot desert,
terreny, si és possible,
hi jugaré, hi jugarem,
quan el raig de llum ja minvi la claror.