"Cal aprendre a sofrir allò que no es pot evitar". Montaignedimecres, juliol 30, 2003
Abrupte:Que presenta transicions sobtoses o brusques.
A vegades sembla ser que el meu llenguatge
és inútil clam als que resten i als que marxen,
per això , cada cop, s’inicia la lletra,
segueix la síl.laba,
i continuen les paraules,
entonant frases
per esquerdar els poemes i deixar buits
els pensaments…..
I els teus ulls sempre pregunten.
és inútil clam als que resten i als que marxen,
per això , cada cop, s’inicia la lletra,
segueix la síl.laba,
i continuen les paraules,
entonant frases
per esquerdar els poemes i deixar buits
els pensaments…..
I els teus ulls sempre pregunten.
dilluns, juliol 21, 2003
divendres, juliol 18, 2003
Abrivar: Lliurar-se, llançar-se amb impetuositat, amb ardor a fer alguna cosa.
Abrivar: Aquesta és una de les característiques d'una part de la meva personalitat, si no, ja em direu que hi faig aquí, intentant aquesta lluita, aquesta baralla per dominar aquesta computadora. Sempre he fet igual, de sobte m'apareix a la vida un estímul, un nou camí, i m'hi llenço així abrivadament. Igual que em llenço al mar quan tinc calor i necessitat de nedar i de sentir-me altre cop peix. Sobre aquest tema llegia fa pocs dies en la columna de l'Avui de'n J.J. Navarro Arisa amb motiu dels Campionats del Món de Natació.............que nedar és potser retornar als orígens més primitius de l'home.......... en fi, per reflexionar-hi i conversar sobre el tema.
Volia que la veiéssiu ,(era una fotografia d'una medusa, seguiré investigant com ho puc fer perquè es vegi) aquesta és la que em va enviar en Moisès, la vista la va agafar al mar de Mataró. Dilluns passat al vepre jo mateixa en vaig poder veure una d'igual quan anava nedant cap a la boia, era a uns tres o quatre metres per sota la superfície però bo i així, com us podeu imaginar vaig girar cua ben de pressa, que la cosa no està per fer-hi bromes; vaig arribar més aviat que mai a pet d'ones. De tota manera penso que la fotografia és magnífica.
Abrivar: Aquesta és una de les característiques d'una part de la meva personalitat, si no, ja em direu que hi faig aquí, intentant aquesta lluita, aquesta baralla per dominar aquesta computadora. Sempre he fet igual, de sobte m'apareix a la vida un estímul, un nou camí, i m'hi llenço així abrivadament. Igual que em llenço al mar quan tinc calor i necessitat de nedar i de sentir-me altre cop peix. Sobre aquest tema llegia fa pocs dies en la columna de l'Avui de'n J.J. Navarro Arisa amb motiu dels Campionats del Món de Natació.............que nedar és potser retornar als orígens més primitius de l'home.......... en fi, per reflexionar-hi i conversar sobre el tema.
Volia que la veiéssiu ,(era una fotografia d'una medusa, seguiré investigant com ho puc fer perquè es vegi) aquesta és la que em va enviar en Moisès, la vista la va agafar al mar de Mataró. Dilluns passat al vepre jo mateixa en vaig poder veure una d'igual quan anava nedant cap a la boia, era a uns tres o quatre metres per sota la superfície però bo i així, com us podeu imaginar vaig girar cua ben de pressa, que la cosa no està per fer-hi bromes; vaig arribar més aviat que mai a pet d'ones. De tota manera penso que la fotografia és magnífica.
dijous, juliol 17, 2003
Abrivada: Embranzida, impetuosa, furient.
Aquesta setmana hem tingut la notícia que en Compay (Francisco Repilado)ens ha deixat. La notícia com sempre ho són les d'aquesta mena, ha estat inesperada.....des d'aquí un petit homenatge per les bones estones, per la solemne companyia, per els ullets de trapella d'aquest gran home. Vaig tenir ocasió de sentir-lo, escoltar-lo i ballar-lo en directe fa un parell d'anys enrera, la ocasió realment s'ho va valer; impressionant com un home de més de 90 anys era capaç dalt l'escenari de posar aquell contrapunt de xispa, de mel, de flirteig amb les dones del públic...De totes les seves cançons hi ha aquella que canta junt amb Omara Portuondo en el disc Lo mejor de mi vida i amb el títol de la La Pluma .......no us la perdeu si teniu ocasió de sentir-la........a aquesta mort hi hem d'afegir també la de la Celia Cruz igualment o potser encara més sentida per a mi, i ara què farem, sense aquests dos grans mestres???
La Pluma
No importa la distancia
que de ti me separe
cuando dos corazones
sienten igual.
Con mi fiel compañera
que también sabe hablar
té diré que por nada
te dejaré de amar.
Como es complemento
de este amor
debemos agradecer
lo suave que se desliza
en bien de nuestro querer.
Tú eres el papel
y yo la pluma.
pronto recibirás
de mi mano, una
carta de amor.
Aquesta setmana hem tingut la notícia que en Compay (Francisco Repilado)ens ha deixat. La notícia com sempre ho són les d'aquesta mena, ha estat inesperada.....des d'aquí un petit homenatge per les bones estones, per la solemne companyia, per els ullets de trapella d'aquest gran home. Vaig tenir ocasió de sentir-lo, escoltar-lo i ballar-lo en directe fa un parell d'anys enrera, la ocasió realment s'ho va valer; impressionant com un home de més de 90 anys era capaç dalt l'escenari de posar aquell contrapunt de xispa, de mel, de flirteig amb les dones del públic...De totes les seves cançons hi ha aquella que canta junt amb Omara Portuondo en el disc Lo mejor de mi vida i amb el títol de la La Pluma .......no us la perdeu si teniu ocasió de sentir-la........a aquesta mort hi hem d'afegir també la de la Celia Cruz igualment o potser encara més sentida per a mi, i ara què farem, sense aquests dos grans mestres???
No importa la distancia
que de ti me separe
cuando dos corazones
sienten igual.
Con mi fiel compañera
que también sabe hablar
té diré que por nada
te dejaré de amar.
Como es complemento
de este amor
debemos agradecer
lo suave que se desliza
en bien de nuestro querer.
Tú eres el papel
y yo la pluma.
pronto recibirás
de mi mano, una
carta de amor.
Abrilada:esclat de la natura el mes d'abril.
Kejrokambos/Tràcia/Ellada.
La plaça de poble bull. Dos grans plàtans fan la seva pròpia ombra. La cridadissa del sac de gemecs. La gent i el so. Activitat tribal, moviment arcaic, i primitiu. Aquí tot és molt exagerat: la calor, el menjar , el mirar, el so. L’aire porta l’olor de la llenya que crema per coure les carns: carn de bè, carn de cabra, carn de porc, carn de vedella, poc pollastre. Amanida de tomàquet amb cogombre i ceba, de “fèta” no en falta. Retsina i Makedonikos. La llengua és l’obstacle. Aquí comença un nou viatge, el primer viatge de la nova era, tot pot ser una sorpresa. El ritme s’accelera, frenètic, els homes miren els homes, i els homes ballen amb homes. D'aleshores, fa tres anys que porto això penjat al coll.
disc de phaestos
Kejrokambos/Tràcia/Ellada.
La plaça de poble bull. Dos grans plàtans fan la seva pròpia ombra. La cridadissa del sac de gemecs. La gent i el so. Activitat tribal, moviment arcaic, i primitiu. Aquí tot és molt exagerat: la calor, el menjar , el mirar, el so. L’aire porta l’olor de la llenya que crema per coure les carns: carn de bè, carn de cabra, carn de porc, carn de vedella, poc pollastre. Amanida de tomàquet amb cogombre i ceba, de “fèta” no en falta. Retsina i Makedonikos. La llengua és l’obstacle. Aquí comença un nou viatge, el primer viatge de la nova era, tot pot ser una sorpresa. El ritme s’accelera, frenètic, els homes miren els homes, i els homes ballen amb homes. D'aleshores, fa tres anys que porto això penjat al coll.
diumenge, juliol 13, 2003
Abril: (a l'abril cada gota en val mil) ....
I en aquest mes de juliol del 2003, quan podríem dir que val una gota d'aigua en aquest moments d'intensa calor?. Aquesta gota d'aigua que ara veig , per a mi val tota la felicitat, perquè és precisament la la primera imatge que he aconseguit clavar en aquesta pàgina, i ha estat precisament una gota d'aigua...
I en aquest mes de juliol del 2003, quan podríem dir que val una gota d'aigua en aquest moments d'intensa calor?. Aquesta gota d'aigua que ara veig , per a mi val tota la felicitat, perquè és precisament la la primera imatge que he aconseguit clavar en aquesta pàgina, i ha estat precisament una gota d'aigua...
dijous, juliol 10, 2003
Abric:Indret on un està a cobert contra les injúries del temps. Lloc de la costa on la nau està resguardada contra el mal temps.
Tinc una certa pasió per les coves. Exactament no sé d’on em ve aquesta pasió primigènia. Molt sovint em sento una mica troglodita, talment una mena d’australophitecus. Es curiós com les paraules em desencadenen pensaments insospitats. Avui em trobo amb “abric” que suposadament m’hauria de fer retornar els ulls cap a l’hivern…; però, de dins el meu cervell tot seguit amb immediatesa i rotunditat es comencen a formar associacions d’idees de l’estil de: abric romaní, pintures rupestres a les coves, cales coves, enterraments, pou de na patarrà, catí i la vall torta, planta de romaní, etnia romani-gipsi, música zíngara, itinerància, nòmades, que més aviat em porten a expreriències viscudes durant algun estiu ; associacions de idees que em fan adonar de la solidesa de l’emprempta que han deixat dins meu les visites i alguna estada en alguna cova o forat natural . A vegades he visitat llocs que m’han impressionat, no parlo d’una impressió per la bellesa a la manera del síndrome de l’Sthendal, parlo d’una impressió més profunda, d’una impressió de l'estil d'un sentiment de retornar a un lloc ja conegut, a un lloc ja viscut….; sobretot això ho he sentit amb molta força en dos o tres indrets llunyans i propers entre sí a la vegada, i amb un lligam comú entre els ells, el llligam de les pedres, de les roques. Aquestes impressions tant fortes i tant genuïnes i a la vegada tant difícils d’explicar i d’interpretar les he viscudes: la primera, el primer cop que vaig trepitjar Menorca quan tenia 18 0 19 anys, la segona vegada quan anava caminant per un indret del Pirineu apropant-me al refugi de Goritz, i la tercera vegada quan vaig respirar les silencioses terres del maestrat prop de la Valltorta i anant cap a visitar les pintures rupestres. Aquests tres indrets em recorden possibles vides meves anteriors, si és que això és posible, em recorden temps de dinousares, temps molt molt antics, temps de quan l’home era obligat de viure dins les cavernes…
Perquè serà que m’agraden tant les pedres?.
Tinc una certa pasió per les coves. Exactament no sé d’on em ve aquesta pasió primigènia. Molt sovint em sento una mica troglodita, talment una mena d’australophitecus. Es curiós com les paraules em desencadenen pensaments insospitats. Avui em trobo amb “abric” que suposadament m’hauria de fer retornar els ulls cap a l’hivern…; però, de dins el meu cervell tot seguit amb immediatesa i rotunditat es comencen a formar associacions d’idees de l’estil de: abric romaní, pintures rupestres a les coves, cales coves, enterraments, pou de na patarrà, catí i la vall torta, planta de romaní, etnia romani-gipsi, música zíngara, itinerància, nòmades, que més aviat em porten a expreriències viscudes durant algun estiu ; associacions de idees que em fan adonar de la solidesa de l’emprempta que han deixat dins meu les visites i alguna estada en alguna cova o forat natural . A vegades he visitat llocs que m’han impressionat, no parlo d’una impressió per la bellesa a la manera del síndrome de l’Sthendal, parlo d’una impressió més profunda, d’una impressió de l'estil d'un sentiment de retornar a un lloc ja conegut, a un lloc ja viscut….; sobretot això ho he sentit amb molta força en dos o tres indrets llunyans i propers entre sí a la vegada, i amb un lligam comú entre els ells, el llligam de les pedres, de les roques. Aquestes impressions tant fortes i tant genuïnes i a la vegada tant difícils d’explicar i d’interpretar les he viscudes: la primera, el primer cop que vaig trepitjar Menorca quan tenia 18 0 19 anys, la segona vegada quan anava caminant per un indret del Pirineu apropant-me al refugi de Goritz, i la tercera vegada quan vaig respirar les silencioses terres del maestrat prop de la Valltorta i anant cap a visitar les pintures rupestres. Aquests tres indrets em recorden possibles vides meves anteriors, si és que això és posible, em recorden temps de dinousares, temps molt molt antics, temps de quan l’home era obligat de viure dins les cavernes…
Perquè serà que m’agraden tant les pedres?.
dijous, juliol 03, 2003
Abreujar:fer més breu, més curta (una cosa) en la seva durada o en la seva extensió.
Avui anava en el cotxe escoltant la ràdio, com sempre, hi aprenc noves coses, avui entre totes la reflexió que ha fet aquella nena víctima de la guerra civil, filla d'anarquistes i exhilada a França, ara es recullen els seus records viscuts en forma de llibre, i és l'únic testimoni infantil en el total dels relats que inclou aquest llibre, que ara no aconsegueixo recordar el nom. La seva reflexió, no per ja sentida i coneguda m'ha deixat de colpir: "Si la vida et dona llimones, agafa-les, afegeix aigua i sucre, i fes-ne una bona llimonada". Avui he pensat en "el breu".
Avui anava en el cotxe escoltant la ràdio, com sempre, hi aprenc noves coses, avui entre totes la reflexió que ha fet aquella nena víctima de la guerra civil, filla d'anarquistes i exhilada a França, ara es recullen els seus records viscuts en forma de llibre, i és l'únic testimoni infantil en el total dels relats que inclou aquest llibre, que ara no aconsegueixo recordar el nom. La seva reflexió, no per ja sentida i coneguda m'ha deixat de colpir: "Si la vida et dona llimones, agafa-les, afegeix aigua i sucre, i fes-ne una bona llimonada". Avui he pensat en "el breu".
