SIRTE. Bancs de sorra.

Abusar: Usar malament, usar amb excés.

La nit fonàmbula obrirem,
i què en farem de la vida,-sapastres-?
si sovint ens sembla tant efímera.

Tall de meló,bes de besada,
l'hora aturada no deixa passar
el temps erm del desengany.

Abúlia: Pèrdua o afebliment greu de la força de voluntat.

Abans d'ahir encara una nova anècdota de casualitat. No sé perquè em passen aquestes coses tant estranyes a mi, i a més una darrera l'altra. Son potser senyals del camí que he de seguir i que no m'hi atreveixo?. Hem anat a dinar a Castelldefels. Una vegada dinats hem anat a passejar al Parc Natural de Garraf. En D. ja ho coneixia. La pujada fins a dalt l'altiplà ha estat dificil pel cotxe. Després de donar unes voltes dubtoses per carreteres solitàries, jo patint perquè quasibé no ens quedava el combustible, malgrat en D. em seguís repetint que no patís que teníem prou metxa per estona, hem arribat a un lloc estrany i curiós, jo li he dit a ell que em sonava que per aquells entorns hi havia d'haver un monestir o una casa de monjos budistes, que em semblava haver-ho sentit en algun lloc. De fet la mansió vista de lluny presentava un aspecte força estrany per el lloc on era, les de banderoles de colors que baixaven en diagonal fins al terra partint de les puntes més altes de l'edifici, ens permetien poder copsar millor el silenci del paratge, amb el vent fràgil que les feia altejar; després un pagoda (no sé com se'n diu) un edifici més petitó de formes clarament que em recordaven la India, o el Tibet llocs asiàtics en resum. Ens hi hem acostat per poder fer el xafarder i just abans d'arribar a la casa un cartell ens ha donat la benvinguda informant-nos que ens trobavem en terres del monestir budista Tibetà ..... Hem seguit el camí malmès pel temps i un poc o escàs manteniment i hem vist que hi havia el restaurant de l'Eduard tancat per vacances. Hem donat una volta per l'entorn sense poder visitar el monestir ja que feia una hora que havia acabat el temps de visites, hem anat fins al llac, passant primer per una mena de circ de sorra vermella al voltant d'una mena d'edifici més petit que tenia uns ulls blaus dibuixats, i on hem observat un noi jove corpulent que estava resant a la vegada que no parava de fer uns exercicis rituals que acompanyaven la seva oració. A les mans portava uns guants negres grandíssims per a protegir-se suposo les mans de les pedres del terra, ja que els exercicis que realitzava era una mena de flexions de braços a terra però partint d'una prèvia posició erecta, i llavors pujava i baixava i no parava, en l'estona que l'hem observat entre l'anada i la tornada del llac potser n'ha fet més de cent, al costat l'acompanyava una garrafa d'aigua suposo per combatre la probable i possible deshidratació. Hem seguit caminant fins a un llac d'aigues podrides i ple de tortugues d'aigua i un sol ànec, el lloc brut, desendreçat i deixat no feia honor a la resta de l'entorn, aquest llac demostrava ser un vestigi dels anteriors amos de la finca (una finca potser de l'època romàntica) i erigida per uns esposos solvents i anomenats ell Domenech (de cognom) i ella ja ara impossible de recordar-ho. De retorn cap el cotxe en D. volia trencar ametlles per distreure el noi que resava, així és ell, hem seguit i jo continuva tenint moltíssima son, li he dit que necessitava estirar-me una estona i així ho hem fet allà sobre el pedrís, hem continuat parlant i jo he pogut relaxar-me una estona. De tornada cap a la costa li he demanat que portés ell el cotxe perquè jo estava molt cansada. Després d'una aberració de granisat que hem pres en un xiringuito de la platja hem retornat cap a casa.

Absurd: contrari a la raó, al sentit comú.

Dies enrera vaig tenir la ocasió de visionar dues pel.lícules, totes dues casualment filmades a l'any 2000. Aquesta data em fa rumiar que devia estar fent jo en aquelles dates i el perquè les vaig ignorar totalment. Rememorant i sense massa esforç puc deduïr que estava dormint en el més profund dels meus somnis, i que no era en aquesta terra habitable on jo vivia sino en la dels esperits perduts del propi camí i de la pròpia senda. Senda una paraula agradable i que mai utilitzo, igual que mot sempre substituït per paraula.

La primera pel.lícula que vaig veure va ser " In the mood for love" traduïda a espanya com a "Deseando amar" i en altres llocs com a "En el humor para el amor", o alguna cosa semblant. D'aquesta pel.lícula a part la traducció espanyola per allò de la proximitat amb el meu nic mirandamar, el que més em va cridar l'atenció varen ser sobretot: la música de Michael Galassoni el vestuari usat per la protagonista Maggie Chang a la qual li vaig arribar a comptar més de 20 vestits diferents, sempre fets del mateix patró però en diferents colors i mostres. La pel.lícula és bo de veure-la, malgrat la distància cultural entre nosaltres i els costums japonesos. He buscat un parell d'enllaços per no oblidar el film. Sobre l'altre pel.lícula hi pensaré un altre dia......
In the mood for love i
In the mood for Love.

Abstrús-usa: De difícil comprensió, recòndit.

La Tieta Nati.

A la mare de la tieta Nati li varen arreglar el casament amb el què hauria de ser el seu pare, i la varen casar quan tenia setze anys. Eren altres temps i eren altres llocs, llocs llunyants perduts entre muntanyes del nostre Pirineu. La mare de la tieta Nati, quan es va veure a l’habitació amb el que ja era el seu home, va fugir corrent a peu pels camins foscos de la nit i va tornar a casa de la seva mare; el que aleshores ja era el seu marit la va anar a cercar dalt de cavall.
La nati és filla de Lladorre, a la Vall de la Ribera del Cardós; aquest any, el dia 8 de setembre farà 96 anys, per tant és nascuda de l’any 1907. Divendres jo li preguntava a la Nati, quin era el secret de la seva eterna joventut; ella amb la seva mirada clara, el seu pensament intocat pel pas dels anys, i en un català afrancesat pels anys viscuts en terres de França, em responia amb total sinceritat i afirmant que sentia vergonya per haver oblidat la seva pròpia llengua...l’esforç per a retrovar les paraules justes i precises es feia evident i tots nosaltres respiràvem a fons com per donar força i aire a les seves paraules. La seva resposta no deixava cap dubte de les penúries que ha hagut de passar aquesta dona al llarg d’aquesta seva llarga vida. Em responia la Nati a la meva pregunta sobre el secret de la seva longevitat, enllaçant llargues històries sobre la realitat feixuga i assentit “i com les he passat de magres...”. Comença aleshores un llarg i intens relat, agafat amb agulles de cap per poder extreure i recordar i poder transmetre les seves vivències. La Nati va anar a servir a Barcelona, com feien moltes noies vingudes de les muntanyes, a Barcelona havia de conèixer el meu oncle i junts varen formar la seva familia. El meu oncle activista de la CNT i un dels principals organitzadors del col.lectivisme a Catalunya, un cop vençuts els republicans va haver de sortir del país com tants altres. La Nati encara va haver de restar a Barcelona durant un cert temps malalta del tifus, es va quedar sense casa -vivien a la vila de Gràcia- , els diners varen perdre la seva validesa i es va veure envoltada de la misèria humana. L’any 1941 amb l’ajuda de viletans de la seva terra va passar per les muntanyes camí de França. La filla gran d’onze anys va haver de caminar tota la nit i la petita de cinc la varen carretejar en les seves espatlles. Explica la Nati, que els camins, en altre temps tant usats pels veremadors per travessar les carenes, aran eren impossibles i a causa dels tres anys de guerra intransitables, per la part d’Espanya carenejaven suaument i sense cap dificultat, però una vegada arribats a França eren l’infern, per els espadats i estimballs qe s’obrien sota els seus peus. Un cop atravessada la frontera els esperava per sort un amic de la família a qui la mare de la Nati havia cuidat en un llarga malaltia, ell mateix els va fer saber que estaven de sort perquè aquella nit els carabiners tenien una reunió i podrien passar sense cap temor, al contrari hagués suposat per a tots ells el que molts ja sabem, separació de les filles, reclusió en una presó, potser pena de mort...Un cop arribats a la casa de l’amic varen passar la nit en vetlla davant el foc i esperant l’inici d’un nou dia i d’una nova vida en terres estranyes.

Abstreure: Aïllar-se en la pensa, no pensar atenció a res exterior per lliurar-se enterament a la consideració del que es té en la pensa.

Any 2003. Un dimecres a la tarda.

He comprat el IIIer. disc del millenium, són dos cd's, el primer l'he deixat al cotxe, el segon ara l'estic escoltant, em sembla que el primer cd és molt millor que no pas aquest segon, ara sona Sting amb Police, feia molt temps que no el sentia, la veu de nen em recorda els anys passats a les nits de bars, el kGB, l'Universal, i altres, amb els amics de joventut, amb la Roser i l'Isi- dre, aquella nit que varem anar al Distrito Distinto; ara precisament, fa uns dies que amb la Fina en parlàvem, ella resulta que també n'era habitual, nosaltres de fet només hi varem anar aquella nit, encara recordo que em vaig mig disfressar de guapa, amb el vestit negre que em va deixar la Roser, em va fer una cua de cavall molt alta, en Martí crec que al.lucinava, però com sempre va ser incapaç també aquesta vegada de dir cap "piropo".
Escoltant a l'Angel descobreixo escuma a l'escullera, potser de colors foscos, sorrosos de tardor o hivern, potser blanca i blava d'estiu o primavera.



He obert un Quadern de vacances que podreu seguir en aquesta adreça (http://ramblae.blogspot.com)ramblae

Abstracció: qualitat d'abstreure o abstreure's. Acció d'aïllar-se amb la pensa.

En una pausa entre dos viatges a llocs llunyans aprofito per parar a casa i engegar algunes màquines. Algunes van amb un ritme alentit potser per la calor, altres decididament se'm rebelen i no volen arrencar. Això però no té cap mena d'importància. La preocupació més gran en aquests moments en que no es veu que la calor vulgui remetre, són els incendis que engoleixen els nostres boscos. Què farem pel futur cels nostres fills si permetem que segueixi la destrucció del planeta i les seves meravelles?.

Absort/a:Amb l'ànim suspès davant una cosa extraordinària.

Des d'una miranda altiva. Sota, el Cel, el Sol, la Sal, no Sols, si Set, les Set, no Son, bons Sons, i arran de Mar: Seca Sóc em diuen. Tu què opines?. Tu mai opines de res. Tu mai et defineixes de res...I jo em remeto a l'essència només del que veig, del què tasto, de les paraules que jo sento i als sons que sento, perquè potser no en Sé més de tot això i de cap altra cosa. Aigua, blanc, sorra, arros, vi, gas, cactus, banc. El què més vull és la meva tranquilitat d'esperit.