"Cal aprendre a sofrir allò que no es pot evitar". Montaignedivendres, octubre 31, 2003
Acastellar:Disposar formant castell o pila.....
De moment, i cercant la llum avui he trobat això, feia temps que ho buscava. Son regals de la natura. Ara que no estic gaire inspirada per escriure, m'hi perdo i m'hi trobo....
De moment, i cercant la llum avui he trobat això, feia temps que ho buscava. Son regals de la natura. Ara que no estic gaire inspirada per escriure, m'hi perdo i m'hi trobo....
dilluns, octubre 27, 2003
Acasat: dit del qui té casa
Acasat: dit del qui té casa.
Fa temps, una amiga em va regalar un escrit, era temps de tardor com ara mateix, i ens el va regalar després d’una conversa a l’entorn de la tardor. A ella li agrada molt la tardor, i no comprenia com a altres persones els podia resultar una estació llòbrega, ombrívola i desagradable, per això i per moltes altres coses ens va fer arribar a uns quants el seu escrit, la seva llista de les causes i els efectes de perquè li agradava tant la tardor. Com fa uns dies, per casualitat i buscant altres papers em vaig trobar a les mans el seu escrit, des d’aquí vull fer un homenatge a l’amistat i als bons moments viscuts.
Fa temps, una amiga em va regalar un escrit, era temps de tardor com ara mateix, i ens el va regalar després d’una conversa a l’entorn de la tardor. A ella li agrada molt la tardor, i no comprenia com a altres persones els podia resultar una estació llòbrega, ombrívola i desagradable, per això i per moltes altres coses ens va fer arribar a uns quants el seu escrit, la seva llista de les causes i els efectes de perquè li agradava tant la tardor. Com fa uns dies, per casualitat i buscant altres papers em vaig trobar a les mans el seu escrit, des d’aquí vull fer un homenatge a l’amistat i als bons moments viscuts.
divendres, octubre 24, 2003
dilluns, octubre 20, 2003
Acaramullar: Curullar. Amuntegar, acumular.
Azzurro
Cerco l'estate tutto l'anno e all'improvviso eccola qua.
Lei è partita per le spiagge e sono solo quaggiù in città
sento volare sopra i tetti un aeroplano che se ne và.
Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo, per me
mi accorgo di non avere più risorse senza di te
e allora io quasi quasi prendo il treno e vengo vengo da te.
Ma il treno dei desideri nei miei pensieri all'incontrario và.
Cerco un po' d'Africa in giardino, tra l'oleandro e il baobab
come facevo da bambino, ma qui c'è gente, non si può più
stanno innaffiando le tue rose, non c'è il leone, chissà dov'è.
Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo, per me
mi accorgo di non avere più risorse senza di te
e allora io quasi quasi prendo il treno e vengo vengo da te.
Ma il treno dei desideri nei miei pensieri all'incontrario và.
Sembra quand'ero all'oratorio, con tanto sole, tanti anni fa.
Quelle domeniche da solo in un cortile, a passeggiar,
ora mi annoio più di allora, neanche un prete per chiacchierar.
Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo, per me
mi accorgo di non avere più risorse senza di te
e allora io quasi quasi prendo il treno e vengo vengo da te.
Ma il treno dei desideri nei miei pensieri all'incontrario và.
Adriano Celentano
Paolo Conte
Lei è partita per le spiagge e sono solo quaggiù in città
sento volare sopra i tetti un aeroplano che se ne và.
Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo, per me
mi accorgo di non avere più risorse senza di te
e allora io quasi quasi prendo il treno e vengo vengo da te.
Ma il treno dei desideri nei miei pensieri all'incontrario và.
Cerco un po' d'Africa in giardino, tra l'oleandro e il baobab
come facevo da bambino, ma qui c'è gente, non si può più
stanno innaffiando le tue rose, non c'è il leone, chissà dov'è.
Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo, per me
mi accorgo di non avere più risorse senza di te
e allora io quasi quasi prendo il treno e vengo vengo da te.
Ma il treno dei desideri nei miei pensieri all'incontrario và.
Sembra quand'ero all'oratorio, con tanto sole, tanti anni fa.
Quelle domeniche da solo in un cortile, a passeggiar,
ora mi annoio più di allora, neanche un prete per chiacchierar.
Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo, per me
mi accorgo di non avere più risorse senza di te
e allora io quasi quasi prendo il treno e vengo vengo da te.
Ma il treno dei desideri nei miei pensieri all'incontrario và.
Adriano Celentano
Paolo Conte
dissabte, octubre 18, 2003
Acanàcia:Armada d'espines.
Del passat rescato textos que em van fer saber de mi mateixa. Quan no tenia pàgina propia, a vegades regalava col.laboracions a altres pàgines, aquest text va ser enviat a la masfield com a cromet poètic,per no oblidar els meus orígens.....ara que el temps és gris recordo estats d'ànim ben vius, encara que llunyans.
Maig 1980.
Isolades pretensions de sentir-me viva. El sol cavalca l'horitzó nu de gavines, la vela blanca transpua en negra nit fent viatge, de narcís l'ona vesteix la seva escuma. Serà, tanmateix, aquest somniar-te cada nit, el què m'impedirà gesticular cap paraula sobrera. És aquest gir cabal.lístic el que d'un sol cop m'ha enlairat els ulls de nou, pressentint de nou una més gran caiguda. No, no tinc cap il.lusió, però.
Sóc pedra única en un últim desert sense mots. Cada cop més sola i més llunyana de ningú.Després d'això ja no tornarà a restar res.
-I m p l a c a b l e b u i t e n u n m u r d e r e s s ò -
Implacable buit en un mur de ressò. M'he perdut en un bosc de trenta-mil lianes perdurables. Màscares, màscares, màscares. Qui sóm?. I què fem?. Nomès juguem?. Pobreta la vida, es va errar en el seu rumb. Esdevenir sent necessari. No perdre res més en el res sense fi. Trontoll, quebrar l'espai, cercar... Cada jorn un xic més vella, cada petja més poc profunda i que un bon vent d'hivern m'emporti l'ànima.
Decaure
sutilment fins i tot en la mirada. Onejar altre cop dalt del cim d'algun bell pollancre. Malgrat tot voldria estimar. Sou tants els que heu desfilat davant meu, talment una processó d'antics folls encarnant paperets de còmics sense cap gràcia. Ara ja és tard per cavalcar els encesos cavalls, se’m tancà alguna porta.
Parlez-moi de vous, je vous dirais? Encetar tot un relicari d'espais sense fi. Sense cap resposta. Llepar el llustre. Opac so d'arpegi a contrallum.
O p a c s o d ' a r p e g i a c o n t r a l l u m
Del passat rescato textos que em van fer saber de mi mateixa. Quan no tenia pàgina propia, a vegades regalava col.laboracions a altres pàgines, aquest text va ser enviat a la masfield com a cromet poètic,per no oblidar els meus orígens.....ara que el temps és gris recordo estats d'ànim ben vius, encara que llunyans.
Maig 1980.
Isolades pretensions de sentir-me viva. El sol cavalca l'horitzó nu de gavines, la vela blanca transpua en negra nit fent viatge, de narcís l'ona vesteix la seva escuma. Serà, tanmateix, aquest somniar-te cada nit, el què m'impedirà gesticular cap paraula sobrera. És aquest gir cabal.lístic el que d'un sol cop m'ha enlairat els ulls de nou, pressentint de nou una més gran caiguda. No, no tinc cap il.lusió, però.
Sóc pedra única en un últim desert sense mots. Cada cop més sola i més llunyana de ningú.Després d'això ja no tornarà a restar res.
Implacable buit en un mur de ressò. M'he perdut en un bosc de trenta-mil lianes perdurables. Màscares, màscares, màscares. Qui sóm?. I què fem?. Nomès juguem?. Pobreta la vida, es va errar en el seu rumb. Esdevenir sent necessari. No perdre res més en el res sense fi. Trontoll, quebrar l'espai, cercar... Cada jorn un xic més vella, cada petja més poc profunda i que un bon vent d'hivern m'emporti l'ànima.
Decaure
sutilment fins i tot en la mirada. Onejar altre cop dalt del cim d'algun bell pollancre. Malgrat tot voldria estimar. Sou tants els que heu desfilat davant meu, talment una processó d'antics folls encarnant paperets de còmics sense cap gràcia. Ara ja és tard per cavalcar els encesos cavalls, se’m tancà alguna porta.
Parlez-moi de vous, je vous dirais? Encetar tot un relicari d'espais sense fi. Sense cap resposta. Llepar el llustre. Opac so d'arpegi a contrallum.
dimarts, octubre 14, 2003
Acamussar: Preparar una pell, a la manera del cuir de camussa, fent-la molt suau i flexible i d'un color groc pàl.lid.
Quan fa dies i no escric,
quan fa dies i no hi veig,
quan fa dies i no dic,
quan fa dies i no visc....
Quan fa dies i no hi sento,
quan fa dies i no escolto,
quan fa dies i m'ofego,
quan fa dies i no penso....
quan fa dies i no arribes,
quan fa dies i no t'espero,
quan fa dies i no m'esberlo,
quan fa dies i no t'invento.....
quan fa dies i no hi veig,
quan fa dies i no dic,
quan fa dies i no visc....
Quan fa dies i no hi sento,
quan fa dies i no escolto,
quan fa dies i m'ofego,
quan fa dies i no penso....
quan fa dies i no arribes,
quan fa dies i no t'espero,
quan fa dies i no m'esberlo,
quan fa dies i no t'invento.....
dimecres, octubre 01, 2003
Acàmpia: en medecina, inflexibilitat.
A vegades tinc una impressió o millor dit una intuició, d'allò que sovint es diu "aquí no m'hi volen". Un pensament maligne, un pensament maliciós, que només em fa mal a mi mateixa. Per sort els anys viscuts i la l'experiència en la supervivència de molts fets viscuts com a fracassos, també m'ha ajudat a aprendre a fer i desfer davant aquesta mena d'impressió o intuició. Malgrat la comprensió i l'acceptació de fets palpables i eloqüents, la qüestió no deixa però d'entristir-me i fins i tot a vegades de neguitejar-me, sobretot quan percebo aquesta exclusió com un fet gens justificat. Ja m'ho diuen els qui em volen: estima només als qui t'estimin a tu......
A vegades tinc una impressió o millor dit una intuició, d'allò que sovint es diu "aquí no m'hi volen". Un pensament maligne, un pensament maliciós, que només em fa mal a mi mateixa. Per sort els anys viscuts i la l'experiència en la supervivència de molts fets viscuts com a fracassos, també m'ha ajudat a aprendre a fer i desfer davant aquesta mena d'impressió o intuició. Malgrat la comprensió i l'acceptació de fets palpables i eloqüents, la qüestió no deixa però d'entristir-me i fins i tot a vegades de neguitejar-me, sobretot quan percebo aquesta exclusió com un fet gens justificat. Ja m'ho diuen els qui em volen: estima només als qui t'estimin a tu......
