SIRTE. Bancs de sorra.

Acèfal:mancat de cap.


Capsetes.Com ha vingut a parar "ma tristesse" fins a casa meva?. Obrim el capot del twingo i trobem una petita capseta amb el pierrot trist dibuixat. Una capseta de color blau que no sabem com ha vingut a parar aquí. La observem, ens mirem, ens sorprenem, i flipem....Ningú sap a qui pertany aquesta capseta blava amb el pierrot dibuixat a sobre. Ens atrevim a obrir-la i veiem que allà dins hi ha una col.lecció de joies, no són joies de gran valor, si més no, es tracta de "bijouteria". A mi se m'escapa un comentari d'aquells tant meus i absurds que és com dir alguna cosa semblant a "quina horterada de joies" sense saber que potser només es tracta d'una simple trampa del meu acompanyant, per a indagar quina mena de gustos tinc sobre el tema en qüestió. Comença aleshores tot un seguit d'elucubracions per part de tots dos:

- deuen ser joies de ta mare que li han caigut quan ha fet servir el teu cotxe algun dia d'aquests.
- això és impossible perque la meva mare no ha fet servir el meu cotxe pèr a res.
- només poden ser de l'agustin que és l'únic que si que ha agafat el cotxe per fer algun encàrrec.
- de tota manera això resulta ser molt estrany.
- no puc acabar d'entendre com ha anat a parar això aquí.
- ja ho entenc, a tu enlloc de prendre't els objectes de dins el cotxe, te n'hi posen de nous.
- sempre et deixes el cotxe obert i llavors clar mai se sap què pot passar.....

Accionat: Conjunt de moviments i gests que fa una persona per donar a entendre alguna cosa o amb què acompanya la paraula.


Dies enrere en en el bloc de notes al marge de'n Carles Miró, que està publicat també en el blogspot, vaig poder seguir gratament un seguit de comentaris realitzats a peu de pàgina per diverses persones a propòsit dels noms que haurien de dur els nostres diaris penjats a la xarxa. Com les idees no s'acaben mai del tot, unes quantes persones varem anotar les nostres preferències allà. Del seguit d'anotacions escrites i llegides al final, em vaig veure en la obligació de consultar un petit diccionari anglès que tinc a prop, i em vaig animar un cop més quan vaig veure que la traducció del "log" anglès està referit al català al "diari de bord", o a "apuntar", o fins i tot si va acompanyat de l'"on" es refereix a "entrar en sessió". Després he buscat exactament que vol dir web i a part de la traducció que ja coneixia de "xarxa" o fins i tot "teranyina" m'ha semblat eloqüent la referida a "mentides" relacionada directament a un "enfilall". Per tant fent una suggerent associació d'idees ràpida i sempre sorprenet, he pensat que si em posava a traduïr fil per randa em podria trobar amb les diferents possibilitats: Diari de Bord, Bloc de notes, Apunts del vaixell,però també podria ser Enfilall de notes, o Enfilall d'apunts, o Xarxa de notes , i Xarxa d'apunts.

Com molt sovint en la "web", en la xarxa internàutica mundial em trobo amb afirmacions sorprenents, que significadament al cap del carrer només són simples mentides o desinformacions totals he pensat que no estava pas del tot malament que potser això dels weblogs es pugués referir simplement a un "Enfilall de mentides", clar que no fora una nominació massa lleugera i pràctica en la seva resolució última.

Acció:manifestació d'una força, manera d'obrar d'una causa,acompliment d'una funció. manifestació de la voluntat.

Quan em miro al mirall sovint no m'agrada el que hi veig. Descobreixo darrerement noves marques, noves taques, noves arrugues i la pell penjant em recorda el pas del temps a través de mi. Avui he descobert dos clots nous arran de llavis, a saber quin deu ser el gest que provoca aquests dos solcs. Per sort més enllà del mirall trobo grates sorpreses, moltes arrelades en la pervivència d'allò après en un passat recent. El primer cop que el vaig trobar davant meu, fa uns deu anys o potser més, vaig pensar que era la humanització d'un gegant, potser el gegant fet home, i també artista que el sabem. Ahir vaig rebre amb alegria la notícia que la seva obra passarà a formar part de la Fundació Palau de la Vila de Caldetes. Sovint penso en la seva obra Postaler,1991 i en la gran impressió que em va causar en aquell moment, semblant a la que em va oferir també alguna "acció" de'n Jaume Simon en un bosc de Dosrius allà cap els anys vuitanta....En aquesta tardor se m'acumula la feina i les ganes de veure coses.... Ara mateix unes quantes seran potser motiu de la meva visita, aquí les planto per si algú s'engresca i vol anar d'expedició: al MACBA l'exposició de Torres García amb les seves joguines, el seu art arcaïc i el seu constructivisme, lluïment de colors i geometries; al CCCB la mostra titolada Sota la por i a la sala Màgic del carrer de la ribera al costat del Born, l'actuació el divendres deia 28 de la cantant Maika Makovski que m'ha dit en Miquel que promet de debò.

Us deixo la fotografia del postaler de'n Perejaume instal.lació enmig del bosc.........

Accés:Arribada fins a un lloc, fins a una persona.

Pressenteixo que arriben dies i setmanes mogudes, després dels resultats electorals a casa nostra i després d'haver vist les diferentes compostures que estan agafant els diferents protagonistes polítics. Com sempre m'ha agradat un cert moviment del cos, procuraré agafar-me el tema a ritme de samba, que si més no em sabrà procurar escalfors i suors de les bones, perquè és clar mai se sap que pot passar, i si finalment ens foten una gerra d'aigua freda per sobre, com a mínim estaré en bona forma i més propera als orígens, als orígens indígenes em refereixo, ja que sovint em sento formant part d'una tribu una mica insípida, carrinclona i aturada (veient ahir una estona la pilar i en cuní pensava jo que ja va sent hora que els retirin de la pantalleta)......decididament em quedo amb en Carlinho i el so ritmic del tamtam.

Accent: inflexió de la veu que expressa un sentiment de l'ànima.

Avui ha mort el poeta...i de sobte ens hem quedat sense paraules,i hem pensat amb en Jordi i la Clara,a qui no gosarem trucar per a no molestar...en Jordi que a vegades li explica al meu fill el significat del vol dels ocells, la Clara que riu i balla...avui recollirem un fragment i una imatge de'n Miquel Martí i Pol


Arran de sorra l'espill

Arran de sorra l'espill
de la quietud de l'aigua
i el teu cos lleuger, lleuger
com una cançó poruga.

Arran de llavi el desig
i als dits un tacte de roses,
i el teu cos lleuger, lleuger,
entre el meu desig i l'aigua.

I aquí el poema es fa carn,
la teva carn i la meva,
i un sol crit sense ressò
dins l'oci immens de la tarda.

Acatar: manifestar respecte i submissió.

PRAHA

De Praga recordo principalment, el pont de Carles amb la renglera d'estàtues, la llum grogosa, tènue i apagada dels fanals dels carrers, les cases grises amb les bastides a punt per la restauració que semblava que mai havia d'arribar...Quan vaig trepitjar Praga encara eren temps passats. Sempre sóc als llocs en els moments adequats. Aquell dijous al vespre sense tenir allotjament, era gris i fosc, justament el dia de la conmemoració de l'entrada dels tancs soviètics, i a més l'any 1989, l'any de l'enderroc del mur de Berlin. En atravessar els territoris ja havíem observat el traspàs incessant d'automòbils d'una frontera a l'altra. A la ciutat de praga hi havia avalots, els vidres dels aparadors trencats amb llambordes, i la policia a sac carregant contra la gent i carregant la gent com xais dalt de busos que massa em recordaven aquells dels grisos. De la casa on varem pasar aquelles escasses cinc nits, recordo la col.lecció inusual en el bany, d'ampolles de xampú i gels, de pots i potets (m'imagino que buits) col.locats en renglera sobre l'estant a manera d'exposició, suposo que productes oblidats per altres turistes estadants com jo. Tampoc no he oblidat el noi tant jove que varem recollir en aquella carretera solitària, i que em va fer pensar en el protagonista de Mort a Vènecia , ni el blau de l'ull (imagino d'un cop) de la noia que em va servir el cafè amb llet a la plaça principal de Praga, en aquell cafè on ningú parlava, i el silenci es podia tallar en l'aire. No varem arribar a visitar Karlo Vivary, visita encara pendent avui, tants anys després.
Una aclucada d'ull des de Catalunya a Txèquia i Eslovàquia.

Acatalèpsia: Incomprensibilitat. Malaltia del cervell que suspèn la comprensió.

Abril o Maig. Encara no és estiu, però ja s'albira. El moment s'atura. Es un dia de vent. No són ni tres-quarts de vuit del matí, i el miro; i la meva mirada s'encanta en aquest inesperat espectacle que em regala aquest matí plujós i esventat de primavera. Al volant, sota les notes de la Penguin Café Orchestra , la música dels violins m'exalta l'ànima i m'envolo amb l'ajuda del vent exterior. Cada semàfor vermell m'ajuda a mantenir viva i propera la visió. Es un noi alt que camina de l'altra banda de les vies i la carretera, el mar de fons, i la presència acompasada del vent que marca i remarca el ritme del seu pas; la corbata i la roba ballen en l'aire. No m'ho esperava.

A vegades a la vida hi ha aquells "moments" que a mi m'agrada d'anomenar "moments cinematogràfics". M'agrada captar-los, sentir-los i exprimir-los de forma precisa, conscient, ullant des de tots els recons i les vores d'aquell instant precís, regalat i inesperat. No sé com apareixen, però sovint em sonen a regal dels déus, i em recorden aquell poema de Konstandinos P. Kavafis quan escrivia:

Procura guardar-les, poeta,
baldament siguin poques les que són aturades,
les visions del teu delit d'amant.
Posa-les mig ocultes entre les teves frases.
Procura aferrar-les, poeta,
quan es desperten dins el teu cervell
durant la nit o en plena resplendor del migdia.