"Cal aprendre a sofrir allò que no es pot evitar". Montaignedilluns, desembre 29, 2003
divendres, desembre 26, 2003
Acinglat:que forma cincgle.
Que tristes son aquelles siluetes, aquelles figures obscures que s'enfilen cap el cel. Una matinada freda i ombrívola. Encara no s'albira el sol, només la penombra gèlida de l'aurora. Diu molt aquella fotografia del pas del temps. I diu també molt del pas dels esperits per aquesta nostra terra. No la puc mostrar, doncs no en tinc el permís, ni tampoc tinc la tecnologia.
Avui fa anys que va morir la meva àvia. Encara erem al llit quan va sonar el telèfon i la meva mare em va comunicar que era morta. Potser eren les sis o les set del matí. La meva àvia havia menjat amb tota la família en l'àpat de Nadal . La seva mort va ser accidental, però segurament també ajudada per la seva fatiga pulmonar que patia des de feia anys i per un atac d'òfec mentre dormia. Segurament es va ennuegar i no va poder reaccionar a temps. El meu avi, també gran, no es va assabentar del trànsit fins que ja va ser massa tard. Per sempre la duré amb mi i amb ella la cançó del matí de Sant Esteve de'n Pau Riba, encara que a ella el cantant que li agradava era en Sisa.
El matí de Sant esteve
El matí de Sant Esteve
els galls ja no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor serà molt gran.
Quan de gris desperti l'alba
i s'aixequi el sol brillant
sense els galls cantar-li l'arribada
la gent no es despertarà.
Dormiran com soques d'arbre
i el Nadal se n'haurà anat
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.
Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
correrem pels carrers de la vila
despertant a la gent gran.
Prendrem pals i pot i olles
farem gran terrabastall;
diran: "Ai! a que ve tanta gresca?"
direm: "Es que volem gall!"
No volem, no, no, senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin tot cantant!
No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè aha, aha, aha,....(Pau Riba)
Que tristes son aquelles siluetes, aquelles figures obscures que s'enfilen cap el cel. Una matinada freda i ombrívola. Encara no s'albira el sol, només la penombra gèlida de l'aurora. Diu molt aquella fotografia del pas del temps. I diu també molt del pas dels esperits per aquesta nostra terra. No la puc mostrar, doncs no en tinc el permís, ni tampoc tinc la tecnologia.
Avui fa anys que va morir la meva àvia. Encara erem al llit quan va sonar el telèfon i la meva mare em va comunicar que era morta. Potser eren les sis o les set del matí. La meva àvia havia menjat amb tota la família en l'àpat de Nadal . La seva mort va ser accidental, però segurament també ajudada per la seva fatiga pulmonar que patia des de feia anys i per un atac d'òfec mentre dormia. Segurament es va ennuegar i no va poder reaccionar a temps. El meu avi, també gran, no es va assabentar del trànsit fins que ja va ser massa tard. Per sempre la duré amb mi i amb ella la cançó del matí de Sant Esteve de'n Pau Riba, encara que a ella el cantant que li agradava era en Sisa.
els galls ja no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor serà molt gran.
Quan de gris desperti l'alba
i s'aixequi el sol brillant
sense els galls cantar-li l'arribada
la gent no es despertarà.
Dormiran com soques d'arbre
i el Nadal se n'haurà anat
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.
Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
correrem pels carrers de la vila
despertant a la gent gran.
Prendrem pals i pot i olles
farem gran terrabastall;
diran: "Ai! a que ve tanta gresca?"
direm: "Es que volem gall!"
No volem, no, no, senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin tot cantant!
No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè aha, aha, aha,....(Pau Riba)
dissabte, desembre 20, 2003
Ací: En el lloc on és el qui parla.
Ja fa dies que el tenim fet. Com cada any quan arriba la Puríssima; potser ens avancem a les dites i les tradicions, però com ens agrada enllestir la feina, i no haver-hi de pensar més, ens tornem a enfilar i busquem aquella caixa d'on surten prodigis i meravelles. Cada any s'assembla, però mai és igual; i per uns dies la casa ens queda engalanada, talment pati de sorra, imatge del desert de Palestina, que ens acompanya els vespres quan ens queda per única companyia. Llavors encenem bombetes, donem escalfor al fred de l'hivern, busquem cançoners i repetim els rites, encara que no entonem prou bé. No és que ens agradi especialment el Nadal, potser preferiríem escampar la boira i volar cap els mars de les Illes Canàries on diuen que el sol segueix viu, i el mar ens hi espera; o repetir viatges sorpresa com aquell any que ens varem gosar perdre per la terra de Tunísia.....Però què hi farem...també n'hem après de viure'l ací i admetre que som ací mateix......
Les figures del pessebre
El temps sant és arribat
i amb el fred, la neu i el gebre,
les figures del pessebre,
una a una, ja han tornat.
La dona que renta, la vella que fila
i el brau caçador que sempre vigila.
La noia que porta la gerra i el pa
I aquell pescador que al riu va a pescar.
El vell que la terra remou amb catxassa
I el que es beu el vi de la carabassa.
El del feix de llenya i aquell pastoret
Que va amb la catxutxa perquè té molt fred.
La jove mestressa que duu la gallina,
La del cistell d’ous i el sac de farina.
Aquells que sonant van fent son camí;
El del flabiol i el del tamborí.
Del sac de gemecs el qui sempre plora
i el de la simbomba que ronca a tothora.
També els tres pastors que fan el sopar
i couen les sopes i llesquen el pa.
Figures eternes de vida senzilla
que eixiu de la llum que enmig del cel brilla.
Vosaltres al món porteu resplendor
Oh, fràgils figures de Nostre Senyor!
Joan Llongueres
Ja fa dies que el tenim fet. Com cada any quan arriba la Puríssima; potser ens avancem a les dites i les tradicions, però com ens agrada enllestir la feina, i no haver-hi de pensar més, ens tornem a enfilar i busquem aquella caixa d'on surten prodigis i meravelles. Cada any s'assembla, però mai és igual; i per uns dies la casa ens queda engalanada, talment pati de sorra, imatge del desert de Palestina, que ens acompanya els vespres quan ens queda per única companyia. Llavors encenem bombetes, donem escalfor al fred de l'hivern, busquem cançoners i repetim els rites, encara que no entonem prou bé. No és que ens agradi especialment el Nadal, potser preferiríem escampar la boira i volar cap els mars de les Illes Canàries on diuen que el sol segueix viu, i el mar ens hi espera; o repetir viatges sorpresa com aquell any que ens varem gosar perdre per la terra de Tunísia.....Però què hi farem...també n'hem après de viure'l ací i admetre que som ací mateix......
El temps sant és arribat
i amb el fred, la neu i el gebre,
les figures del pessebre,
una a una, ja han tornat.
La dona que renta, la vella que fila
i el brau caçador que sempre vigila.
La noia que porta la gerra i el pa
I aquell pescador que al riu va a pescar.
El vell que la terra remou amb catxassa
I el que es beu el vi de la carabassa.
El del feix de llenya i aquell pastoret
Que va amb la catxutxa perquè té molt fred.
La jove mestressa que duu la gallina,
La del cistell d’ous i el sac de farina.
Aquells que sonant van fent son camí;
El del flabiol i el del tamborí.
Del sac de gemecs el qui sempre plora
i el de la simbomba que ronca a tothora.
També els tres pastors que fan el sopar
i couen les sopes i llesquen el pa.
Figures eternes de vida senzilla
que eixiu de la llum que enmig del cel brilla.
Vosaltres al món porteu resplendor
Oh, fràgils figures de Nostre Senyor!
Joan Llongueres
dimecres, desembre 10, 2003
Acescent:Que comença a tornar-se àcid.
Vells.
Vells. Ens hem fet vells en l'esperança de veure la utopia feta realitat. Com cantaven fa temps Peter, Paul and Mery:...."Què s'ha fet d'aquelles flors, fa tants dies..../...Què s'ha fet d'aquella gent, fa tant de temps.../.....Qui sap si tornaran, qui sap si mai més tornaran.......I nosaltres aquí esperant poder tenir algun dia un país digne que ens permeti sentir-nos orgullosos de ser catalans. Perquè ja estem molt cansats d'anar pel món i haver d'arrufar el front, tot aguantant la nostra respiració cada vegada que als morros ens explota allò de la "nacionalidad= española". Nosaltres tampoc varem votar aquesta "consti". I no la varem votar perquè quan ja havíem fet els 18 anys ens van dir que la majoria d'edat era els 21 i per tant no varem poder fer servir la nostra veu. De tota manera potser tampoc l'hauríem votada i ens hauríem abstingut.
QUÈ SE N'HA FET D'AQUELLES FLORS?
Què se n'ha fet d’aquelles flors,
fa tants dies.
Què se n'ha fet d'aquelles flors,
fa tant de temps.
Peter, Paul and Mery
Vells.
Vells. Ens hem fet vells en l'esperança de veure la utopia feta realitat. Com cantaven fa temps Peter, Paul and Mery:...."Què s'ha fet d'aquelles flors, fa tants dies..../...Què s'ha fet d'aquella gent, fa tant de temps.../.....Qui sap si tornaran, qui sap si mai més tornaran.......I nosaltres aquí esperant poder tenir algun dia un país digne que ens permeti sentir-nos orgullosos de ser catalans. Perquè ja estem molt cansats d'anar pel món i haver d'arrufar el front, tot aguantant la nostra respiració cada vegada que als morros ens explota allò de la "nacionalidad= española". Nosaltres tampoc varem votar aquesta "consti". I no la varem votar perquè quan ja havíem fet els 18 anys ens van dir que la majoria d'edat era els 21 i per tant no varem poder fer servir la nostra veu. De tota manera potser tampoc l'hauríem votada i ens hauríem abstingut.Què se n'ha fet d’aquelles flors,
fa tants dies.
Què se n'ha fet d'aquelles flors,
fa tant de temps.
Peter, Paul and Mery
dilluns, desembre 08, 2003
Acèrrima:fermíssima, tenaç.
La bellesa del lloc on habito no escapa a ma mirada, que contempla l'espectacle ennuvolat de la plana envoltada de muntanyes, on fa un niu vora la mar i el sol hi cau i hi esclata.
La bellesa del lloc on habito no escapa a ma mirada, que contempla l'espectacle ennuvolat de la plana envoltada de muntanyes, on fa un niu vora la mar i el sol hi cau i hi esclata.
dissabte, desembre 06, 2003
Acerb:aspre al paladar.
Diu el meu pare, que per baixar dins un pou, primer hem de buscar la guixa.
Amb aquesta afirmació la única cosa que vol dir és que ens hem d'assegurar que no hi ha gas. Com jo no acabava d'entendre l'explicació científica d'aquesta expressió popular, m'he ocupat de cercar el mot "guixa" i he trobat entre altres la paraula "latirisme" referida a l'intoxicació prodüida per alguna varietat de la planta de la guixa.
Ell diu, que si baixes al fons d'un pou has d'encendre foc, és a dir un llumí, un encendor de gas, o el que tinguis a mà, per poder saber si hi ha el gas tòxic o no. Si el pou té gas, el foc s'apagarà, i tu sabràs que allà no t'hi has de quedar.
Hi ha persones que s'endinsen dins un pou, a vegades voluntàriament, altres de forma involuntària conduïdes per altres persones; però a mi em sembla , que en la nostra societat, el primer món, poques són les coses que fem involuntàriament. Si ens endinsem dins pous sense portar cap llumí, és potser per impotència nostra d'escapar a la sensació de vertígen o potser a la sensació d'incertesa i/o aventura.
Els qui hem estat en el fons del pou, sense claror, en la més profunda foscor entenem perfectament la similitut que hi ha entre la relitat i les ficcions, i sabem del cert que no es tracta pas de metàfores. Sabem que les parets són infranquejables, i també sabem, que fins i tot som ignorants d'on es troba el punt d'entrada de llum exterior cap dins del pou. Perquè el minúscul punt de claror del cap d'una agulla, és molt petit per a poder veure el món sencer en la seva amplària.
I per això hem decidit que dins el pou no hi ha mai cap tresor amagat, només una mica de verí.
Diu el meu pare, que per baixar dins un pou, primer hem de buscar la guixa.
Amb aquesta afirmació la única cosa que vol dir és que ens hem d'assegurar que no hi ha gas. Com jo no acabava d'entendre l'explicació científica d'aquesta expressió popular, m'he ocupat de cercar el mot "guixa" i he trobat entre altres la paraula "latirisme" referida a l'intoxicació prodüida per alguna varietat de la planta de la guixa.
Ell diu, que si baixes al fons d'un pou has d'encendre foc, és a dir un llumí, un encendor de gas, o el que tinguis a mà, per poder saber si hi ha el gas tòxic o no. Si el pou té gas, el foc s'apagarà, i tu sabràs que allà no t'hi has de quedar.
Hi ha persones que s'endinsen dins un pou, a vegades voluntàriament, altres de forma involuntària conduïdes per altres persones; però a mi em sembla , que en la nostra societat, el primer món, poques són les coses que fem involuntàriament. Si ens endinsem dins pous sense portar cap llumí, és potser per impotència nostra d'escapar a la sensació de vertígen o potser a la sensació d'incertesa i/o aventura.
Els qui hem estat en el fons del pou, sense claror, en la més profunda foscor entenem perfectament la similitut que hi ha entre la relitat i les ficcions, i sabem del cert que no es tracta pas de metàfores. Sabem que les parets són infranquejables, i també sabem, que fins i tot som ignorants d'on es troba el punt d'entrada de llum exterior cap dins del pou. Perquè el minúscul punt de claror del cap d'una agulla, és molt petit per a poder veure el món sencer en la seva amplària.
I per això hem decidit que dins el pou no hi ha mai cap tresor amagat, només una mica de verí.
dimecres, desembre 03, 2003
Acendrar:purificar (els metalls) en la cendra per l'acció del foc.
Ara que s'acosta la "Puríssima"...De moment només deixo la imatge, més tard vindrà la informació, o potser demà....Només cal clicar sobre la imatge....
Ara que s'acosta la "Puríssima"...De moment només deixo la imatge, més tard vindrà la informació, o potser demà....Només cal clicar sobre la imatge....
