"Cal aprendre a sofrir allò que no es pot evitar". Montaignedissabte, febrer 28, 2004
Acràsia: intemperancia.
*En temps d'ereccions (ai, vull dir d'eleccions) tots els personatges d'aquest relat són ficticis, i qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat.
Aquell home, que mai em deia res, que mai m'explicava res, que mai em preguntava res (bo i viure sota el mateix sostre), em va sorprendre amb una història que feia riure per la seva sortida de mare, per la seva excentricitat. Més tard, al cap d'unes hores vaig entendre, o més ben dit, vaig vaig comprendre el perquè de tanta història.
Jo estava tranquil.lament cosint quan se'm va acostar i em va començar amb aquell rotllo que ara us contaré.
Resulta que aquell dia passejava, com acostuma a fer molts dies (com no li agrada gaire treballar, passeja més sovint del que fóra convenient a la nostra economia familiar) quan diu que es va trobar amb un amic de joventut (Pep) que sortia del centre mèdic després d'haver-se fet una revisió completa. Segons deia ell, (jo no sé si posar en dubte que es va trobar cap amic o que tot s'ho va inventar ell) que l'amic li va explicar que tant ell com la seva dona no estaven en un moment òptim de forma, ni física ni anímica i que la seva situació era crítica. Al cap d'un moment d'estar-se explicant mútuament les penes rutinàries, el grup s'amplia amb l'aparició d'un altre amic de joventut que se suma a la llarga llista de penes que es veu que assalten als homes de ronden els cinquanta anys. De la conversa en resulta que el darrer arribat també ve del metge, també està molt fotut i que necessita anar a la farmàcia a buscar les pastilles que li ha recomanat el doctor. Com es veu que pel caràcter summament íntim del fàrmac prescrit, aquest home no s'atreveix a anar-hi, li ha demanat per favor que, aquell home que mai em diu res, que mai m'explica res; que hi vagi ell per ell. Com també resulta que "l'Antoniu" ( aquell home), no té cap problema de vergonya, perquè de fet podríem dir que és una pocavergonya, ha traspassat el carrer per entrar a la farmàcia i comprar a l'altre el seu preuat medicament.
I jo que em quedo de pasta de moniato pensant, i a mi què carai m'importa que en Quimet necessiti viagres???.
Em trobo amb en Joan a mitja tarda. En Joan també ronda la cinquantena. És el meu amant de fa mig any aproximadament. Encara que tenim bona sintonia, a vegades també entreveig una certa manca de confiança, de complicitat, com si pogués més la complicitat entre mascles que no pas la confiança entre amants. En Joan, m'explica que aquest matí no estava gaire animat, i diu que s'ha encaminat cap a la farmàcia, a veure si li donaven alguna coseta per animar-se una mica. M'explica que s'ha trobat amb aquell home, el que mai em diu res. En principi, es veu que no gosava dir-me quin producte estava comprant ni ell ni aquell home, o potser m'estava posant a prova per si jo sabia quin producte estava comprant aquell home. Jo li he preguntat si s'havien trobat tal dia, i llavors li he dit que ja ho havia entès tot. Encara que ara em repenso i em sembla que no és veritat. Perquè, la veritat és, que em sembla que mai no entendré als homes.
*En temps d'ereccions (ai, vull dir d'eleccions) tots els personatges d'aquest relat són ficticis, i qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat.
Aquell home, que mai em deia res, que mai m'explicava res, que mai em preguntava res (bo i viure sota el mateix sostre), em va sorprendre amb una història que feia riure per la seva sortida de mare, per la seva excentricitat. Més tard, al cap d'unes hores vaig entendre, o més ben dit, vaig vaig comprendre el perquè de tanta història.
Jo estava tranquil.lament cosint quan se'm va acostar i em va començar amb aquell rotllo que ara us contaré.
Resulta que aquell dia passejava, com acostuma a fer molts dies (com no li agrada gaire treballar, passeja més sovint del que fóra convenient a la nostra economia familiar) quan diu que es va trobar amb un amic de joventut (Pep) que sortia del centre mèdic després d'haver-se fet una revisió completa. Segons deia ell, (jo no sé si posar en dubte que es va trobar cap amic o que tot s'ho va inventar ell) que l'amic li va explicar que tant ell com la seva dona no estaven en un moment òptim de forma, ni física ni anímica i que la seva situació era crítica. Al cap d'un moment d'estar-se explicant mútuament les penes rutinàries, el grup s'amplia amb l'aparició d'un altre amic de joventut que se suma a la llarga llista de penes que es veu que assalten als homes de ronden els cinquanta anys. De la conversa en resulta que el darrer arribat també ve del metge, també està molt fotut i que necessita anar a la farmàcia a buscar les pastilles que li ha recomanat el doctor. Com es veu que pel caràcter summament íntim del fàrmac prescrit, aquest home no s'atreveix a anar-hi, li ha demanat per favor que, aquell home que mai em diu res, que mai m'explica res; que hi vagi ell per ell. Com també resulta que "l'Antoniu" ( aquell home), no té cap problema de vergonya, perquè de fet podríem dir que és una pocavergonya, ha traspassat el carrer per entrar a la farmàcia i comprar a l'altre el seu preuat medicament.
I jo que em quedo de pasta de moniato pensant, i a mi què carai m'importa que en Quimet necessiti viagres???.
Em trobo amb en Joan a mitja tarda. En Joan també ronda la cinquantena. És el meu amant de fa mig any aproximadament. Encara que tenim bona sintonia, a vegades també entreveig una certa manca de confiança, de complicitat, com si pogués més la complicitat entre mascles que no pas la confiança entre amants. En Joan, m'explica que aquest matí no estava gaire animat, i diu que s'ha encaminat cap a la farmàcia, a veure si li donaven alguna coseta per animar-se una mica. M'explica que s'ha trobat amb aquell home, el que mai em diu res. En principi, es veu que no gosava dir-me quin producte estava comprant ni ell ni aquell home, o potser m'estava posant a prova per si jo sabia quin producte estava comprant aquell home. Jo li he preguntat si s'havien trobat tal dia, i llavors li he dit que ja ho havia entès tot. Encara que ara em repenso i em sembla que no és veritat. Perquè, la veritat és, que em sembla que mai no entendré als homes.
dimecres, febrer 25, 2004
divendres, febrer 20, 2004
dimecres, febrer 18, 2004
dissabte, febrer 14, 2004
Acotiar: endegar, endreçar. Acotxar (algú) amb sol.licitud, amorosament.
Travessàrem Creta dalt un camió que transportava palla. Forem cinc dalt la cabina, i darrere, a la càrrega, una immensa muntanya de palla.Lleugera sonava la lira, i lleuger i pausat era el ritme del viatge; i ells ens feien callar, ens demanaven que aturéssim el nostre irrefrenable gest per acompanyar la melodia, percutint amb la mà sobre la porta del vehicle. Encara que el juliol ja arrivaba al seu zenit poguérem veure les neus gairebé perpètues dels cims més alts de la muntanya d’Ida. Veníem de visitar Phaestos i les platges de Matalà, I el recorregut muntanyós i solitari fins arribar a Iraklion fou realment impressionant i majestuós.
Realment, la sort, els àngels o tots els deus grecs ens van acompanyar en aquell viatge. Viatge autèntic, venturós, llarg, intens, magnífic i ple d’aventures i sorpreses. Ens van quedar les ganes de tornar-hi per visitar les gorges de Samarià, per tornar a ballar el Pendothalis, - encara que avui ja no ens seria possible- i retrobar-nos amb la hospitalitat del poble grec.
Llavors com tantes coses, ignoràvem que Nikos Kazantzakis fós fill de la ciutat d’Iraklio. Diuen que en la seva tomba, a la muralla veneciana podem llegir el seu epitafi:”No espero res. No tinc por de res. Sóc lliure”. Ens agradaria a nosaltres, poder fer també aquesta afirmació total.
Travessàrem Creta dalt un camió que transportava palla. Forem cinc dalt la cabina, i darrere, a la càrrega, una immensa muntanya de palla.Lleugera sonava la lira, i lleuger i pausat era el ritme del viatge; i ells ens feien callar, ens demanaven que aturéssim el nostre irrefrenable gest per acompanyar la melodia, percutint amb la mà sobre la porta del vehicle. Encara que el juliol ja arrivaba al seu zenit poguérem veure les neus gairebé perpètues dels cims més alts de la muntanya d’Ida. Veníem de visitar Phaestos i les platges de Matalà, I el recorregut muntanyós i solitari fins arribar a Iraklion fou realment impressionant i majestuós.
Realment, la sort, els àngels o tots els deus grecs ens van acompanyar en aquell viatge. Viatge autèntic, venturós, llarg, intens, magnífic i ple d’aventures i sorpreses. Ens van quedar les ganes de tornar-hi per visitar les gorges de Samarià, per tornar a ballar el Pendothalis, - encara que avui ja no ens seria possible- i retrobar-nos amb la hospitalitat del poble grec.
Llavors com tantes coses, ignoràvem que Nikos Kazantzakis fós fill de la ciutat d’Iraklio. Diuen que en la seva tomba, a la muralla veneciana podem llegir el seu epitafi:”No espero res. No tinc por de res. Sóc lliure”. Ens agradaria a nosaltres, poder fer també aquesta afirmació total.
dimecres, febrer 11, 2004
Acotació:anotació al marge d'un escrit.
A vegades em debato en si seguir o no per un camí. Tot d'una, i ignorant com vull ser, inutilment defujo els senyals. Passen dies i em retornen altre cop. Llavors de res em serveix l'ignorància voluntària a la que m'he volgut sotmetre. He de baixar el cap i admetre una altra derrota. M'ho imaginava però no volia reconèixer que aquell camí no era el meu. Ara es parla de Kant ( pobre home, si aixequés el cap), però les guerres segueixen, als USA segueixen tenint armes als calaixos de les tauletes de nit, José Antonio Marina presenta el seu darrer llibre, i Montserrat Castellana professora de la Universitat Ramon Llull presenta la seva tesi "La relación del adolescente con las personas significativas"; treball, que ha donat pas a un forum obert on poden participar totes les persones interessades en el tema. Com pel poquet que he llegit a La Vanguardia d'avui sembla ser que consolida i demostra allò que ja ens pensavem sobre el tema, aquí us deixo l'article copiat en cursiva i més avall l'enllaç.
NÚRIA ESCUR - 11/02/2004
Barcelona
Si hay un tramo vital que desazona a los padres de familia ese es la adolescencia de sus hijos. Ninguna de las angustias que genera tiene solución infalible. Pero la aparición de una tesis –de la profesora Montserrat Castellana, de la Universitat Ramon Llull, “La relación del adolescente con las personas significativas” (PAU Education)– ha dado lugar a un foro de discusión on-line que intentará dar sugerencias a todos los que la consulten.
Doscientos ochenta jóvenes, de entre 12 y 18 años, de institutos públicos de Barcelona y Girona, sirvieron para la investigación. La tesis fue fruto de su experiencia docente y clínica. Tras percibir el gran desconcierto que habitaba el mundo escolar en cuanto al nuevo imaginario social de los jóvenes y desbordada por las quejas sobre “crisis familiares” se dio cuenta del efecto bumerán : “el adolescente se reviste de la incertidumbre que le contagian sus mayores”. Es decir, urge redefinir los papeles de las personas significativas, “aquellas que son importantes a los ojos del adolescente, a los que admiran”.
Llega, Montserrat Castellana, a la convicción de que los adolescentes viven rodeados de un silencio vital, “les cuesta mucho ponerles palabras a sus sentimientos, hablarte a la cara, mirar a los ojos...” Y por eso el adulto debería utilizar su capacidad para poner límites y hacerles entender a sus hijos que se necesitan mutuamente: “Los padres creen que dialogan con sus hijos y no es así. Lo único que hacen es intercambiarse información doméstica”.
El estudio propone tres conclusiones que tener en cuenta. Primero, que los hijos son los primeros que quieren que sus padres “ejerzan de padres”, les exigen su papel y no otro. Para Castellana, la idea del “profesor colega” o “padre colega” es lamentable, un gran error que no nos ha ayudado en nada”. Segundo, que la geografía marca. Nuestros jóvenes, inmersos dentro de la cultura mediterránea, donde la familia aún es primordial, no se parecen a los jóvenes que aparecen en estudios similares en EE.UU. Tercero, que sus referencias siguen siendo los padres (valor permanente) y los amigos (valor transitorio), que son los primeros consultados en problemas sentimentales.
De todas las personas significativas para el adolescente la madre sigue apareciendo en primer lugar, por delante del padre, cuyo protagonismo es más funcional y, como apuntaba un joven, “me ayudará y no me hará muchas preguntas”.
Tampoco existe ya un solo modelo de familia. Eso modifica todos los resultados de una investigación que hubiera sido distinta hace una década, “cuando el 90% eran familias nucleares”. Por eso, su personal definición de familia es la que gestó junto a su amigo, ya fallecido, Raimon Bonal, profesor universitario y sociólogo: “familia es una comunidad de amor”. “Puedes tener padres separados, ser adoptado o que tus tutores sean una pareja gay, da igual... porque lo único que debes preguntarte es esto: ¿vives en una comunidad donde hay amor? Entonces... eso es una familia”.
En la dirección electrónica todos pueden verter sus dudas, incluso pedir alguna que otra sugerencia sobre este periodo clave que es la adolescencia. La intención es conseguir una red europea de intercambio.
Aquest és l'enllaç a adolescència, pau i educació perque hi pogueu anar a treure el nas.
A vegades em debato en si seguir o no per un camí. Tot d'una, i ignorant com vull ser, inutilment defujo els senyals. Passen dies i em retornen altre cop. Llavors de res em serveix l'ignorància voluntària a la que m'he volgut sotmetre. He de baixar el cap i admetre una altra derrota. M'ho imaginava però no volia reconèixer que aquell camí no era el meu. Ara es parla de Kant ( pobre home, si aixequés el cap), però les guerres segueixen, als USA segueixen tenint armes als calaixos de les tauletes de nit, José Antonio Marina presenta el seu darrer llibre, i Montserrat Castellana professora de la Universitat Ramon Llull presenta la seva tesi "La relación del adolescente con las personas significativas"; treball, que ha donat pas a un forum obert on poden participar totes les persones interessades en el tema. Com pel poquet que he llegit a La Vanguardia d'avui sembla ser que consolida i demostra allò que ja ens pensavem sobre el tema, aquí us deixo l'article copiat en cursiva i més avall l'enllaç.
NÚRIA ESCUR - 11/02/2004
Barcelona
Si hay un tramo vital que desazona a los padres de familia ese es la adolescencia de sus hijos. Ninguna de las angustias que genera tiene solución infalible. Pero la aparición de una tesis –de la profesora Montserrat Castellana, de la Universitat Ramon Llull, “La relación del adolescente con las personas significativas” (PAU Education)– ha dado lugar a un foro de discusión on-line que intentará dar sugerencias a todos los que la consulten.
Doscientos ochenta jóvenes, de entre 12 y 18 años, de institutos públicos de Barcelona y Girona, sirvieron para la investigación. La tesis fue fruto de su experiencia docente y clínica. Tras percibir el gran desconcierto que habitaba el mundo escolar en cuanto al nuevo imaginario social de los jóvenes y desbordada por las quejas sobre “crisis familiares” se dio cuenta del efecto bumerán : “el adolescente se reviste de la incertidumbre que le contagian sus mayores”. Es decir, urge redefinir los papeles de las personas significativas, “aquellas que son importantes a los ojos del adolescente, a los que admiran”.
Llega, Montserrat Castellana, a la convicción de que los adolescentes viven rodeados de un silencio vital, “les cuesta mucho ponerles palabras a sus sentimientos, hablarte a la cara, mirar a los ojos...” Y por eso el adulto debería utilizar su capacidad para poner límites y hacerles entender a sus hijos que se necesitan mutuamente: “Los padres creen que dialogan con sus hijos y no es así. Lo único que hacen es intercambiarse información doméstica”.
El estudio propone tres conclusiones que tener en cuenta. Primero, que los hijos son los primeros que quieren que sus padres “ejerzan de padres”, les exigen su papel y no otro. Para Castellana, la idea del “profesor colega” o “padre colega” es lamentable, un gran error que no nos ha ayudado en nada”. Segundo, que la geografía marca. Nuestros jóvenes, inmersos dentro de la cultura mediterránea, donde la familia aún es primordial, no se parecen a los jóvenes que aparecen en estudios similares en EE.UU. Tercero, que sus referencias siguen siendo los padres (valor permanente) y los amigos (valor transitorio), que son los primeros consultados en problemas sentimentales.
De todas las personas significativas para el adolescente la madre sigue apareciendo en primer lugar, por delante del padre, cuyo protagonismo es más funcional y, como apuntaba un joven, “me ayudará y no me hará muchas preguntas”.
Tampoco existe ya un solo modelo de familia. Eso modifica todos los resultados de una investigación que hubiera sido distinta hace una década, “cuando el 90% eran familias nucleares”. Por eso, su personal definición de familia es la que gestó junto a su amigo, ya fallecido, Raimon Bonal, profesor universitario y sociólogo: “familia es una comunidad de amor”. “Puedes tener padres separados, ser adoptado o que tus tutores sean una pareja gay, da igual... porque lo único que debes preguntarte es esto: ¿vives en una comunidad donde hay amor? Entonces... eso es una familia”.
En la dirección electrónica todos pueden verter sus dudas, incluso pedir alguna que otra sugerencia sobre este periodo clave que es la adolescencia. La intención es conseguir una red europea de intercambio.
Aquest és l'enllaç a adolescència, pau i educació perque hi pogueu anar a treure el nas.
