SIRTE. Bancs de sorra.

Aniversari

Doncs sí. Ja fa un any que publico escrits aquí dins. Ja fa un any que els trec de l'armari, de la calaixera, dels caixons, i paperots, de llibretes, i anotacions. Escrits nous i escrits vells. Escrits que mai hauria pensat que sortirien a la llum, ni potser tampoc del meu cap. Escrits inhòspits, escrits pesats, escrits curts i altres llargs. Pensaments, idees, sensacions, emocions, somnis i desenganys...pinzellades de mi mateixa que deixo aquí anotades. Principalment pensant en el meu fill, i els que vinguin darrere. Perquè puguin saber quelcom del que varem ser nosaltres, i els nostres avantpassats. Tímidament. Ténuement. De vegades amb tendresa i plenitud, altres fins i tot amb covardia, de no saber-ho escriure prou bé. Vull deixar la meva emprempta per a ells; i també per a qui ho trobi i ho vulgui compartir. No pensava pas, quan vaig començar a navegar a internet que faria tot el que ja he fet, realment ha estat una sorpresa. De fet, avui , tot d'una , m'he adonat que ja feia un any. La veritat no pensava pas arribar-hi.

Avui ho vull cel.lebrar amb una Nit blava a Mura i una mica de Sorra

Fa dies que no tinc ganes d'escriure. Per Nadal em varen regalar una màquina de retratar digital. D'aleshores, els meus esforços han estat redirigits cap aquesta nova joguina. Sempre em passa el mateix. Em volco cap a les novetats, i canvio el camí. Suposo que no deixa de ser una més de les metàfores de la meva vida. Canvia l'entorn per canviar jo internament, canvio jo internament per canviar aleshores el meu entorn. Em veig lluny dels altres, de les persones de la meva edat que m'envolten. Potser només és una apreciació subjectiva pròpia, segurament. De fet és una contradicció meva, interna, que sempre torna a brotllar. Més enllà dels ambients en els quals em mogui, més enllà de les persones que m'envolten. Sovint em veig mirant la realitat com si es tractés de ficció. No sé si a altres persones els passa el mateix. Mai m'he compromès en el fons a res, en cap causa em refereixo, fins i tot dubto si m'he arribat a comprometre mai amb cap persona. És el dubte que tinc. Un dubte més entre tants, al llarg de tots aquests anys. No sé si l'erro, amb aquesta manera de fer meva. Ahir mateix. En la gran festa. Jo era allà mirant-m'ho tot a una certa distància. Hi era, però no hi era; hi era, i no hi era. Com es pot entendre això. La màquina de retratar em servia de "out" no sé com expressar-ho, per ser allà però en estat latent, i prou. Finalment semblava un convidat de pedra (em sembla que es diu així). Vaig decidir per posar-me a treballar; hi havia molt per recollir, encara que no fós casa meva; gairebé, com si ho fós.

Ha estat una setmana molt estranya. Sant Jordi al final. He comprat molts llibres enguany. Els he comprat per a tots. Em sembla que he encertat bastant la tria. N'he recuperat algun d'ocasió, fora de modes del mercat i del moment editorial, algun de fa dos anys, altres de més enrere. Ja els he demanat que quan acabin me'ls deixin. Torno a tenir falera de lectura.

De cinema, hem vist Las invasiones bàrbaras, al cinema Rex de La Gran Via de Barcelona. Penso que és una bona pel.lícula, encara que per les conclusions del primer moment, també vaig pensar que potser no és apte per a menors de 40 anys. No sé si és que jo m'estic tornant insensible, però no em va afectar gaire la fibra; no és pas el cas però del meu acompanyant, el qual pobre va sortir amb un cert regust agre. Perdona'm "guap", per portar-te a veure segons quines pelis, (tant bé com estàs tu mirant els mil episodis de l'Star Trek (no sé ni s'escriu així); davant mateix a l'altre cantonada, un bon lloc de Garbí per clavar una mossegada.......
Perdoneu que no us posi enllaços, tampoc no en tinc ganes......

Tinc la casa perfumada,
d'aquella olor
de rosa de Sant Jordi.


Caribbeansoaps

Una frase a l'atzar

(Agafat de la pàgina d'en Nik Nak)....
Una moda que circula per Internet i que consisteix en agafar un llibre a l'atzar, obrir-lo per la pàgina 23 i copiar literalment la cinquena frase, donar les dades del llibre i incloure algun enllaç per poder-lo comprar.
Es veu que és un acte que es fa en cadena, i aquestes són les instruccions:

1. Triar el primer llibre que trobem.
2. Obrir-lo per la pàgina 23.
3. Buscar la cinquena frase.
4. Transcriure la frase juntament amb aquestes instruccions.

Ehem....Jo he hagut de fer una mica de trampa, ja que el llibre que he agafat, ha resultat que la pàgina 23 era començament de capítol, per tant he optat per saltar a la següent. Aquí teniu el resultat obtingut:

El Cuerpo. Michel Bernard. Ed. Paidós,1985. (980 ptes.)
.....casi nos olvidamos de que somos de carne y hueso, de que tenemos un cuerpo.


Foto:Canal

Blocs Taronja

Suposo que deu ser cosa de la rauxa dels catalans. Ara fa uns quants dies vaig rebre la proposta de fer una mena de sindicació dels blogs en taronja, encara no sé ben bé com acabarà el tema, però us en mantindrem informats.
De moment us en poso aquí uns quants enllaços. Si me n'oblido d'algun m'ho feu saber......

Aquari
Més marge
Somnis
Bloc de notes
Gumets
Pessics


Consumer

Avui

Obstinació
Em sembla que ara sí que he aconseguit definitivament recuperar el meu temple. No em pensava pas reeixir. Aviat farà un any, que vaig començar la pàgina web. Llavors no entenia absolutament res, i en un dels primers posts que vaig escriure , el tres de juny del 2003, relacionava tota aquesta ignorància informàtica, amb el joc infantil de trencar l'olla. Per sort no acostumo a escatimar paper, i vaig imprimir el codi o source del templet. Després de molts intents infructuosos, de traduïr amb traductors digitals les consignes i les ordres que Glish em donava, despres d'haver perdut tota l'esperanança, em sembla que ho he aconseguit.
Per més gràcia ho he fet en la pàgina de les Onades, d'entre les moltes que he obert per anar fent proves, per anar perdent i per anar trobant. De fet no sé ben bé què en faré de tot això. Només sé que és gràcies a la meva obstinació i a la meva tossuderia que he vençut l'ordinador.....
Només un petit problema o gran problema. No em surten els accents, les dièresi, ni les apostrofes.
Hauré d'escriure en castellà.
Avui,dia de la República.
Serà vist i no vist, perquè ja haureu vist que la cosa no és encara presentable ni de lluny. Només aquells que estiguin molt atents les Onades, com vénen i com se'n van......

Canviant de tema....., fa uns quants dies he descobert algunes pàgines d'altres bloquers que m'agraden bastant, com per exemple el verd de l'un que passava amb qui comparteixo l'admiració per la Misia i per en Tim Burton.Coses que passen aquí i en qualsevol banda.....


Scott Irvine

Montpeller


Foto Ausgelagert

tan a prop i tan lluny

La palangana

Una vegada, en un envelat d’una festa major en una plaça de Gràcia a la ciutat de Barcelona, varem ser veïns de llotja (esquena per esquena) d’en Pau Riba; ell anava d’incògnit i no parava de fer acudits. Nosaltres com possibles fans del cantant escoltàvem estorats i divertits les irreverències del geni. L’artista que actuava era una dona de renom, que cantava una cançó d’autoafirmació nacional i reivindicació territorial. En Pau rebatejava les cançons i s’enfotia de la dona i de l’empalagosa dolçor que d’ella es desprenia. Uns dies abans o després, o uns mesos abans o després, en un macrofestival organitzat pels trincaires de la costa, vaig tenir altre cop en Pau a prop meu. Aquesta vegada el vaig trobar a la barra del bar (molt lluny de l’escenari i a prop de les letrines), tapat amb una manta a forma de capa; jo jugava amb els meus amics i m’amagava darrera en Pau, ell ni s’adonava de la meva presència i el meu amagatall; la meva amiga accel.lerada per les circumstàncies vivencials de la ocasió, em deia “mira que farà volar la capa i et raptarà”, nosaltres no ignoràvem la originalitat del personatge, encara que era el primer macroconcert al que assitíem. Una estona més tard, cap a la matinada, varem veure pujar a l’escenari un dimoni, vestit amb malla catalana als cabells, sentíem com cantava i jo pensava: tant de bo m’hagués segrestat sota la seva manta!.

Aquets text rescatat de la memòria dels cromets de la masfield, el signava llavors amb el nic de marjonic; els motius són diversos, i fruit d'algunes de les meves passions gregues i jòniques. Aquest text, com deia, ahir el vaig recordar, i vaig pensar que seria bo de recollir-lo a casa, remerciant, això sí altra vegada, la hospitalitat que en aquells dies, en els quals jo encara no disposava de pàgina personal, em va obsequiar la "mas", publicant cada un dels escrits que vaig gosar enviar-li. Com deia, ahir vaig recordar aquell text, mentre estava mirant la pel-lícula de les 12 hores del festival de canet-rock. Jo plorava d'emoció, de nostalgia dolça, (i pensava, que feliços que erem, i malgrat no ho sabíem); i el meu fill mentrestant em mirava estorat, mentre se li escapava el riure per sota el nas....
Aquell any en Sisa va ser prohibit per la censura, com ho havien estat en Lluís Llach i d'altres. Vaig recordar l'episodi de les letrines, i el fàstic que ens feien, vaig recordar moltes altres coses: els dibuixos del Nazario; les jornades llibertàries ; aquell dia que em vaig rentar el cap a la font de la plaça del pi; les sessions del saló Diana; els préssecs de la Sussana; el Juliet que era parisenc i semblava el Jimmy Hendrix, i que em va regalar unes arracades; la contracultura; el pis de la Ribera, i els vestits que jo mateixa em feia, i tantes i tantes coses més....

Avui encara escolto en Sisa, a vegades, i quan sento la cançó dels tres cavalls, recordo la meva àvia, a la que també li agradava, igual que també li agradaven els violins d'en Paganini. He evolucionat, i he descobert moltes altres músiques del món. Aquests dies que tinc vacances, aprofito per re-escoltar; i entre altres La Gypsi Caravan editada pel Putumayo World Music........


Foto Bohem
Romány Rota

ESCHER-ADDICTES

E x t r a o r d i n a r i
S u b l i m
C a m a l e ò n i c
H a r m ò n i c
E s p e c t a c u l a r
R o t un d

A s o m b r ó s
D i n à mi c
I m p r e s s i o n a n t
C l a r i v i d e n t
T r e s o r
E x c e l . l e n t
S i n c e r a m e n t

I M P R E S C I N D I B L E

No us la podeu perdre de cap de les maneres. Fins el dia 12 és a Girona; després sembla ser que serà itinerant a altres llocs. No sabem on. S'ha de veure. m'atreveixo a afirmar que és una de les exposicions que més m'han impressionat mai.

Escher La vida de les formes.
Fundació La Caixa. la Sèquia,5.17001Girona. Fins el 12 d'abril del 2004.
Tele:972215408.

TicTac

Els dissabtes el matí tinc trempera matinera. No hi ha pressa, però m'agrada llevar-me no gaire tard. Avui he fet el ronso fins cap allà les 9h. Mentre m'acabava de dutxar ja m'han començat a venir les ganes, la febre, de fer anar el Blogger, de buscar imatges que pugui relacionar amb el que vull escriure, Són aquesta mena d'apunts, a vegades ràpids, a vegades pensants, a vegades imbuïts, que no em deixen estar quieta i que em permeten portar una mínima agenda de coses que m'interessen, per a no perdre-me-les, per no deixar-les passar per alt. Encara portava la tovallola lligada al cap (que d'això em ve el nick de miranda -per allò de la Carmen Miranda, i el seu manyoc de fruites al cap- que m'en deia la meva mare quan em veia amb aquesta fila), i ja corria per poder pujar a escriure.

Diuen que per l'Abril, cada gota en val mil, però de moment ha parat de ploure. He tornat a perdre el paraigua, com cada any, no pot fallar, ja ho sé, masses coses em fan nosa a les mans. He començat una setmana de vacances, i això també ajuda a un estat d'una certa eufòria. Ahir fent sobretaula amb companys de feina, conversant sobre política, posant al dia al company que ha estat fora una setmana, un d'ells ens va fer una observació real, i amb la que ens varem fer un fart de riure, ens va dir :" Vosaltres recordeu aquells temps, quan erem capaços de dir les coses totes seguides, sense haver d'anar fent pauses per buscar a la memòria, aquell detall, aquell nom, que ara a vegades se'ns rebe.la i se'ns fa escàpol???", tots varem mira-nos i varem començar a riure. la conversa era relaxada, ja havíem acabat de posar notes, de fer sessions d'avaluació, per tant, era un d'aquells estat ben propers a la felicitat.


Ahir mateix en Manuel em va ensenyar el secret per fer els mosaïcs. Em va explicar quin és el procediment geomètric concret i específic que ja utilitzaven els romans, també i els àrabs de l'Alhambra. Em va dir que el procediment d'anar fent girar les formes, té un límit matemàtic que està calculat en disset possibilitats. Tant ell com en Josep en saben molt de totes aquestes coses, i allà fent el cafè de mig matí m'ho dibuixaven sobre escassos papers, d'aquells de tovallons de paper de bar. En Manuel em va explicar que a l'Alhambra hi son els dissets canvis possibles, en diferents llocs, i que ell els té fotografiats. La conversa va venir a propòsit de la meva excursió d'avui. Vaig a Girona a veure l'expo. de l'Escher, abans no la tanquin. Porto la càmera ben carregada de piles, no fós cas que se m'acabéssin. Ja us explicaré on hem anat a dinar.

En Frivi m'ha de venir a buscar d'un moment a l'altre.Fffffiuuu. Siau.

P:D: Gràcies Martí per la lliçó de reducció d'imatges.