SIRTE. Bancs de sorra.

Aquest any l'estiu m'ha arribat ràpid i de moment amb la sensació profunda de no estar encara preparada per a rebre la calor, la xafogor i la suor damunt la meva pell. Massa aviat. Hagués escollit encara una mica de fresca. Dormir les nits buscant una manta per companya. Arraulir-me.

Malgrat tot, tinc sort, de tenir tant aprop les muntanyes, i saber-ne. Saber-ne de cercar la puresa dels cels i obrir els braços i abraçar-m'hi ben fort.

Diu l'Aura que no en tindré prou per penjar la meva hamaca, que amb un clau i prou no faré res. Bé, si no l'he penjat fins ara (i encara no ho he fet...) és perquè la solució no és pas gens fàcil. Per una banda la solució és bastant òbvia, però per l'altre costat ja no ho és tant; diuen que em caldrà una abraçadera per enganxar a la columna de ferro que hi ha davant els vidres, sino és així no sé pas com m'ho faré. Ara bé prometo foto final una vegada hagi trobat la solució...

Mentrestant recomano la pàgina de la Lola de Paraules que torna i trona amb la seva força característica, amb la seva intel.ligent anàlisi d'una part de la realitat del país.

Després tenim el rumor...Quin rumor...? De moment ningú no l'ha desmentit. Ahir al migdia se'n feien ressò a Catalunya Ràdio, els tertulians de les tres (no em féu dir el nom del programa perquè no el recordo, coses de la manca de memòria...) es mostraven estorats, davant de la possibilitat que un pacte entre el PP i el PSOE obligués a avançar les eleccions a Catalunya....en fi, veurem si aquest rumor és desmentit o com acaba aquest nou capítol de la política...

De tot plegat em quedo amb una paraula que vaig aprendre llegint ahir La Vanguardia, en un article que es deia Las diez palabras más difíciles de traducir" i que el signava en Xavi Ayén, citant la font Today Translations. Una paraula de traducció concreta diuen que impossible o difícil i que vol dir "La persona capaç de perdonar un abús o ofensa per primera vegada, de tolerar-ho per segona vegada, però pas mai una tercera..."

Decididament sóc una Ilunga...Ah, i aquí us deixo el clau...

Algú em sap dir que són o que eren les martiniques i les pedres fogueres?...Ja sé que avui ho poso extremadament difícil per aquells que encara són joves o molt joves. Intentaré explicar-me, de bon cor....
Vivíem en un cul de sac. I no ho dic de forma metafòrica sino explicitant una realitat que segur que em va marcar (...diuen que tot marca no?...). Aquell carrer era un carrer magnífic per ser petit i per viure la infantesa joiosa dels anys finals dels 60 i principis dels 70. Era un carrer sense sortida, al final del qual hi havia una paret amb una trista bombeta com a única i solitària llum. Era un carrer fosc i trist de nit. Però la nit de Sant joan s'omplia de llum, de vida i de festa. El nostre carrer va ser un dels darrers que es van asfaltar a la meva ciutat, per tant també va ser un dels darrers carrers on encara es van poder fer fogueres de Sant Joan íntimes, i veïnals. Recordo cada any tota la tropa, els més valents i els més covards...., cadascú carregat amb el seu material preferit. Recordo la foguera, com creixia i com cremava.
Tothom sopava a casa molt de pressa, per sortir ràpid al carrer i trobar-nos tota la colla. Les portes de les cases eren sempre obertes, mai no les tancàvem, així estàvem a l'aguaït per baixar com fletxes i fer la festa. Els grans potser es demoràven un xic, però tampoc no gaire,; era la festa del carrer, de forma espontània, sense reunions prèvies, sense tensions, era la festa de les festes, i jo l'esperava amb fruició, fins i tot aquell any que vaig agafar l'escarlatina, i que només vaig poder veure la foguera asseguda a l'escala i guaitant el carrer. Encara en recordo l'instant com foto gravada a la memòria i la calor a les galtes, per la febre que tenia.....
En Quimet i la Raimunda, cada any protagonitzaven el seu curt cinematogràfic. Eren la parella de grans més enrotllats de tot el carrer. En Quimet sempre ens explicava acudits i esveraba a la canalla. La Raimunda li sabia seguir el joc a la perfecció. Cada any ens delaitaven amb la seva gresca i no per sabuda la deixava de mirar amb la boca ben oberta. En Quimet agafava la Raimunda a coll entre els seus braços,(la Raimunda era una dona alta, molt més alta que en Quimet) i començava a córrer fent voltes a la foguera, i cridant:...-que la tiro, que la tiro....La Raimunda reia exaltada i contenta, i tots ens ho miràvem i reiem de bon grat, era un dels millors moments de la nit.....
Tota la tropa ens retiràvem i amagàvem unes quantes cases enllà de la foguera, davant dels portals de les cases on no hi vivia ningú, i lluny de la mirada dels grans iniciàvem el nostre ritual. Ens sentíem com indis sioux pintant-nos la cara amb ratlles fluorescents, gràcies als components químics de les martiniques. Anys més tard varen ser del tot prohibides per l'elevada toxicitat que oferien, perquè tota la canalla feia el mateix. Les martíniques eren unes tires llargues de paper cartró amb unes gotes de material de pòlvora, que es rascàven a les parets i provocàven xispes a la vegada que petàven, eren com una mena de llumins gegants però que feien soroll, i s'havia de mantenir el braç ben estirat i lluny de la cara per evitar cremar-se. Aquest era l'us teòric que se n'havia de fer; però la canalla a més a més el fèiem servir a manera de maquillatge....Llepàvem les martiniques i ens les fregàvem per la cara, llavors a la fosca la pintura brillava, i cada anys reproduíem el mateix joc.
Després hi havia les pedres fogueres i els correcames , que també varen ser prohibits perquè represenàven per la canalla els mateixos riscos que les martiniques...Tant les pedres fogueres com els correcames es tiraven a terra o directament al foc; les primeres explotaven fent un buuummmm i les segones corrien fent un espetec continuat, i com indica el seu nom, feien córrer a tothom...

Ai, martiniques, martiniques, quina paraula més bonica...Símbol dels meus sants joans...
us desitjo a tots un bon Sant Joan i una bona entrada a l'estiu, que ja sabeu, que avui és la nit més curta de l'any. Bona coca i bon "xampany"..Com diu en Sisa:"...doneu-me xampany, doneu-me xampany...."

No us podeu perdre per res del món el darrer post de l'aquari que ens explica en un resum magnífic (com ja ens té acostumats...)algun dels seus records de les primeres eleccions democràtiques del 15 de Juny del 1977. Com sempre em passa que quan algú altre recorda i rememora m'obre una porta interna, aquella que mena a l'habitació dels records, i és aleshores quan jo també recordo quells moments viscuts de la meva vida, que sé que mai no tornaran. Moments aquells plens d'il.lussions que potser ara veig i m'adono que del ben cert només eren il.lussions. Comparo la lluita d'aleshores, l'efervescència de la joventut als carrers, la vida es trobava al carrer. Sabíem quin era el pensament polític de cadascú perquè els símbols de cadascú els lluïem amb orgull, de vegades fins i tot amb insensatesa. Jo sabia clarament qui era de la "ceba", qui era comunista, qui era del Partit del Treball, qui era de la CNT, qui era "fatxa"...sabíem exactament qui eren dels nostres i qui no...Tots ens volcàvem per trobar quina fóra la posició bona per nosaltres, ideològicament parlant, la recerca de la nostra identitat. Tots volíem tenir una clarivitat d'idees, que no se'ns confongués de cap de les maneres amb allò que no volíem ser.
Varem ocupar un antic local dels antics cooperativistes històrics de la meva ciutat, aleshores en mans d'una immobiliària que s'havia aprofitat del "botín de guerra"; aviat me'n vaig adonar aleshores que la lluita entre els partits i organitzacions d'esquerra no quedava pas gaire lluny del què havia sentit a casa, quan el meu avi ens explicava les lluites pel poder d'abans de la guerra civil. Molt aviat em vaig sentir molt malament, sobretot davant de les postures sumament irrespectuoses i autoritàries que preníen certs individus aleshores militants dels partits dits més comunistes (trosquistes, bandera roja, etc.).Sense pena ni glòria vaig abandonar la meva curta experiència d'okupa, i vaig decidir que aquell no era el meu lloc, que jo era de la classe treballadora i que si mai volia ser independent de la meva família, la única cosa que em donaria autèntica llibertat seria la llibertat econòmica per poder ser, fer i decidir.

Fa un any em varen portar de Mèxic una hamaca mexicana, que encara no he estrenat, perquè la meva mandra immensa m'ha lligat de mans i peus i no he fet les passes necessàries per poder-la posar de forma operativa.

Alguna ànima caritativa es veurà en cor de penjar-me-la...?

Des d'aquí volem fer saber a tots aquells que us heu preocupat i interessat per la desparició de la Ruth, que tenim el goig i la tranquilitat de dir-vos que finalment avui ha estat localitzada. El seu estat de salut és precari però la cosa més important és que podem dir que les hores d'incertesa han acabat sortosament per a tots aquells que l'estimen.
Gràcies a tots pel vostre interés i la vostra solidaritat. Si us plau féu-ho saber a totes aquelles persones a qui havíeu avisat i que s'havien implicat en la seva recerca.

Una abraçada a tots.

He de descansar, he de descansar, he de descansar.
Corre, corre, que la mare farà tard. Va fill, desperta't que farem tard. Que els nens de la mare l'estant esperant. Corre, que avui la mare els ha de fer un examen. Mare,on tinc les sabates???. Ja t'has rentat les dents, ja t'has posat els ferros???. Corre, corre. Ai, que m'he descuidat una bossa...Ja baixo. Corre, corre...
He de fer els llits, he de netejar, he d'anar a comprar, he de fer el menjar, he de planxar, he de guardar la roba, he d'endreçar, he de regar les plantes, he de donar el menjar a les tortugues, he d'anar a assaig, he d'anar a nedar, he de dormir més, m'he d'aprimar, he d'estudiar, m'he d'anar a examinar, m'he d'apuntar a un curset o a l'altre?, he de donar les llistes, he de fer la feina que toca fer, he d'escollir un viatge, he de llegir més, m'he de destressar,.....corre, corre....
El dia que aprengui a dir "vull" enlloc de "he", i el dia que aprengui a fer el que "vull" i no el que "he", ja m'hauré mort, perquè els que em coneixen ja ho saben que mai no puc parar quieta. Fins i tot "...és quan dormo que hi veig clar...", perquè ni dormint paro, que moltes coses les resolc quan dormo, si més no intento anticipar-me als esdeveniments, mètode Schultz, em sembla que en dèiem, com en Mario que es posava la música de les Valquíries per dominar a la perfecció la cursa, primer mentalment, i després físicament.
Ja ho dic jo, el dia que pari quieta em moriré, perquè per a mi, la vida i moviment són ú...

Com deu ser viure en un país normal? Com deu ser poder parlar la pròpia llengua sense haver de tenir constantment aquest sentiment de culpabilitat? Com deu ser poder fer i dir sense remordiments? Com deu ser viure sense haver de justificar-se constantment? Com deu ser viure sense haver de demostrar constantment que ets un resistent? Com deu ser viure en un país net? Com deu ser viure en un país on la gent sigui educada, respectuosa, i solidària? Com deu ser engegar la ràdio i la televisió i sentir només la llengua que volem sentir? Com deu ser viure sense haver de soportar i mantenir tanta púrria? Com deu ser viure en un país que no estigui ocupat?.

Com deu ser, ser lliure....?