SIRTE. Bancs de sorra.

diumenge, agost 29, 2004

Què fas?

Avui m'acomiado de vos
sense deixar cap senyal
ni de ginesta
ni d'argelaga.
Només deixaré el rastre
efímer i secret
de la flor de la passió.

# . 8:01:00 PM

divendres, agost 20, 2004

PLUJA

Queia una pluja molt fina aquella tarda de dissabte d'abril. Ella ja feia temps que havia pres la seva gran decisió, i per res del món no s'hauria de traïr a ella mateixa. Sabia que no es podia deixar enlluernar, - ja se sap: si enlluernat camines de ple ensopegues, fas ganyotes, et tornes lleig, et surten arrugues prop la comissura de les parpelles, i altres calamitats-. No es podia deixar enlluernar per tant, per res del món; per més que aquell noi comencés a desplegar les seves plomes, tot parrupejant talment com aquelles aus d'índies del Parc de la Ciutadella. Encara que ell anés dansant al seu voltant i anés dient: "mira que bonic que sóc, mira que jo sóc superdotat, mira que jo sóc el mascle dominant de l'espècie..., deixa't fer nena, deixa't fer...". Ella, anava fent la seva, barallant-se amb algun prodigi tècnic que no acabava d'entendre, o intentant resoldre algun problema de lògica absurda que la tenia totalment presonera.

Queia una pluja finíssima, que tot just mullava els carrers; els carrers tranquils i silents. Silenci trencat només pel so esmorteït d'algun vehícle que circulava aquella tarda d'abril. Queia una pluja molt fina el dia que ell va trucar la seva porta. La primera pregunta que li fé, fou," què fas?". Sorprenentment, la mateixa pregunta que li havia fet ja feia tants anys la seva àvia, quan la veia dia rera dia reclosa en aquell pis deshabitat, en el qual ella s'havia acostumat a tancar per tal de curar-se les ferides provocades per la pena dels desamors soferts.

# . 10:14:00 PM

dilluns, agost 16, 2004

HIMALAIA

El meu millor i únic company de viatge d'aquest estiu. El so comença amb la remor dels ocells i continua suament amb una dolçor sonora que em transporta interiorment allà on jo vull anar. No he estat físicament a l'Himalaia, però els seus sons han ressonat prop meu gràcies al la composisicó de l' Eric Aron.
M'ha costat assaborir de nou la solitud dels espais desconeguts; encara que desitjats, però en el fons del tot inesperats. No l'hauré sabut copsar totalment. Una més de les meves impotències. Voldria emportar-me-la amb mi, però hauré de saber esperar. Himalaia dins meu murmura amb ecos de pau, calma i equilibri. No és només el so, sino també l'espai que ara he habitat.
Quan ens deixen un habitatge per fer-hi una estada uns dies, ens deixen molt més que unes parets, ens regalen un trocet de vida.
Us en dóno les gràcies.

# . 9:59:00 AM

dijous, agost 05, 2004

Morir l'agost

Morir l'agost és morir una mica més sol encara. Morir l'agost just abans d'emprendre el vol real de les vacances. Planejar un gran somni de conèixer Rússia. Cercar els mapes, els llocs, deixar-ho tot lligat fins el final. Però mai no arribar-hi. Mai no arribar ni a pujar l'avió. A l'aeroport de Barcelona, em diuen que no hi ha servei d'urgències. Tot just ella ha anat al servei, abans de volar, i jo li guardava els estris, la bossa, la revista. Ja vinc, ha dit ella, i mai més no la he tornat a veure. Quan ha sortit ja ha vist la rotllana de gent, i algú que em feia el boca-boca. Ella ha sabut de seguida que mai no tornariem a parlar. Que mai no tornaré a pujar dalt d'un escenari. Que mai no tornaré a fer pinya. Ella ho ha sabut de seguida. Mai més no tornaré a respirar. Perquè per a mi, tot d'una tot s'ha acabat. Ha anat de poc, només em faltaven dos dies per fer-ne 45.
Malgrat ser agost, encara quedava gent a ciutat, i no m'he sentit tant sol.

# . 1:29:00 PM