SIRTE. Bancs de sorra.

Ja fa dies que vaig decidir que per cap d'any o per fi d'any millor dia havia de fer alguna cosa diferent; que no volia quedar-me simplement a casa; que no em venia de gust anar a passar el canvi d'any a un hotel; que no volia anar de viatge i fer i desfer maletes; que no volia fer quilòmetres ni agafar cap avió; que no volia anar a un restaurant; que no volia anar a casa de ningú a sopar. Així és com vaig decidir-me per agafar entrades per anar a un concert. A les 6h. de la tarda tenim la reserva per a tots al Palau de la Música. Fa tants anys que no hi he estat, que em fa molta il.lussió. Serà el típic concert de valsos i polques de l'Strauss, però em va venir de gust poder fer-los aquest regal de fi d'any. De passada aprofitarem per fer el turista per Barcelona. L'A. diu que ens vol portar a dinar a un frankfurt que ell coneix, ja veurem on anem a parar doncs; diu que l'establiment és en un carrer on hi ha aquell teatre amb tot de llums (no sé pas on vol dir..., hauré de fer una trucada de salvament). Al vespre tindrem llagostinada, que és un plat molt bo i que a tots els agrada molt i a mi em fa quedar molt bé. És molt fàcil i entretingut de fer, per allò d'encendre el conyac i ratllar-hi la xocolata ben negre, entre altres detalls. Per previsió, ja l'he fet, així quan arribem del concert només haurem de preparar el primer plat, que serà una senzilla però refrescant pinya americana acompanyada per pernil de Salamanca. Anna pels grans i pinku pels petits, que a ells també els agrada brindar amb copa de bohemia. Després els tradicionals raïms i ja està...a canviar l'any. He d'admetre que el canvi d'aquest any em fa gràcia, potser perquè el set de número final m'agrada més que no pas el sis. Esperem si més no tenir un any millor que el que ara acabem. De tot cor, un petó a tots.

Els nens d'Olot. DESCLOT

El nou conseller de Cultura, Ernest Maragall, ha superat la marca de l'exconsellera Caterina Mieras. Només arribar ha tocat sant i ha muntat un ciri de l'alçada d'un campanar. Afirma Maragall, dolgut, que els nens de segons quines comarques encara estan per civilitzar. Criatures. Segons el conseller: "Diumenge passat vaig constatar les dificultats d'uns nens d'Olot per fer una presentació pública en castellà en un concurs internacional del Museu de la Ciència". Horror i glubs! Amb aquesta terrible constatació Ernest Maragall vol justificar la necessitat d'incloure en l'horari escolar una tercera hora de castellà. El problema és que el conseller d'Educació ha educat la vista per mirar només on l'interessa. Olot, París, Londres. Si Maragall es fixés en el 90 per cent de les escoles catalanes, el resultat seria tot un altre. El contrari. En aquest 90 per cent el català és un idioma precari exclusivament d'ús intern escolar i gràcies. Per què no para l'orella el conseller a les sortides de les escoles de l'Eixample? La solvència de la majoria dels nens en l'idioma propi del país és més aviat magra. Per arreglar la penosa situació, potser caldria incloure 200 hores setmanals de català a les aules. La quadrícula dels horaris no es dóna tant. I potser el problema és més gros. Potser una gran part dels alumnes d'aquest país tindrien problemes d'expressió en qualsevol de les dues llengües aplicades a una qüestió solvent. Els nens d'Olot parlant castellà han provocat una crisi casolana. Els de l'àrea metropolitana parlant català farien intervenir el Consell de Seguretat. Maragall fa trampa. L'ensenyament a Catalunya ha d'afrontar uns problemes immensos. Acudir a la reserva per mirar de canviar les regles del joc es mereix un zero en conducta. (Diari Avui,27/2/06)

Aquests senyors (si és que així els podem anomenar),es merexerien que els féssin dimitir. Sempre des de la meva més modesta opinió. Em refereixo més concretament a la seva encíclica del programa del dia 15/12/06 a Catalunya ràdio, on ténen la gosadia, la insensatesa, el desvergonyiment, la falta de respecte i d'insensibilitat, envers les persones que recentment han perdut un ser estimat. Aquest senyors s'atreveixen a comparar una persona amb un animal. S'atreveixen a comparar el fet casteller amb la "fiesta nacional". Demostren la seva incultura i el seu desconeixement profund del món dels castells, demostren la seva desinformació ja que ignoren que la Mariona Galindo ocupava la posició de dosos, i no pas la d'enxaneta.
Jo ja he fet arribar la meva queixa per escrit als capitostos de Catalunya Ràdio. Senyors de Catalunya ràdio no admetrem de cap de les maneres la demagògia i el servilisme informatiu.


Aquí podeu escoltar l'encíclica del dia 15/12/06
si és que no l'han tret ja......
la lletra d'en Joan Oller, el mariner, la veu d'en Joan Barril, l'almirall

Ahir mateix t'ho explicava mentre amdós esmorzàvem plàcidament en diumenge matí. T'ho deia i t'extranyaves de les meves paraules; quan et comunicava que estava absent del país, encara que hi fós en cos present. Que des que han fet aquest govern, em sento com si estés out, no vull saber res de res. Que fins i tot prefereixo en Montilla a en Maragall, encara que tu te n'estranyis i em diguis amb gran convenciment, que aquell era un pallasso i que aquest és ase del tot. No ho sé. Penso que l'altre no tenia categoria i que aquest encara no sabem que és...De tota manera em reafirmo en el meu estat de letàrgia política. No hi sóc. Miro la foto de tots els consellers i no puc deixar de contrastar amb els companys de feina que sembla una foto d'un equip de futbol abans que l'equip contrari xuti una falta directe a gol. No hi puc fer més. No em sento bé en aquest país. Ahir passejant per Mieres a mitja tarda, abans no es ponés del tot el sol, t'ho deia, t'ho tornava a dir, t'ho preguntava. Com es deuen sentir tots els habitants fora àrea metropolitana amb aquest nou govern que ens han imposat?. La teva resposta ja la sé. El teu sentiment i el teu pensament el conec molt bé. Què hi farem. Com diu el meu pare: No hi ha mal que cent-anys duri.